L'aznarisme viu

Quan Zygmunt Bauman, el filòsof de la globalitat, la postmodernitat i el consumisme extractiu, ens advertia de la poca consistència dels principis col·lectius en les societats considerades avançades, no érem prou conscients de fins a quin punt hauríem de tenir en compte aquest factor en les anàlisis electorals. L'aparador de l'oferta política disposa de més productes que mai, com en els aparadors o pàgines de vendes digitals, i els electors mostren més volatilitat.

Els espais electorals són menys sòlids que en les dècades dels setanta i dels vuitanta, quan el sentit de pertinença a una ideologia tenia arrels d’història personal i familiar i més vincle de classe. Enmig d’aquests temps líquids, només alguns fenòmens mantenen barreres polítiques impermeables, com l’independentisme català, que es manté compacte i aïllat.

Els resultats de les eleccions de diumenge mostren, això sí, l’existència de dos blocs oposats als quals només separen cent mil vots i que hom considera la dreta i l’esquerra.

Amb aquests precedents, es fa estrany haver de relatar que el desolador panorama polític de l’any 2019 ha consistit en la conquesta d’un centre inexistent. Els partits de dretes, especialment des de l’etapa Aznar, no tenen una actitud moderada, ni accepten l’extraordinària complexitat ni la veritable dimensió del pacte constitucional, que rebreguen cada vegada que el mencionen. La dreta espanyola sempre ha estat centralista i negacionista d’una plurinacionalitat tan evident que va ser recollida en l’article 2 de la Constitució com a condició per iniciar el camí cap una democràcia que malmeten els que més se la posen a la boca.

Aquests partits han acostumat el seu electorat a una crispació sorollosa en què l’insult ha substituït els arguments, i Catalunya, des d’aquella lesiva campanya contra l’Estatut d’Autonomia del 2006, s’ha convertit en el principal objectiu. Els tres partits de dreta s’han abocat a una cursa folla de representació de l’Espanya reduccionista, recentralitzadora i autoritària.

Vox, aquest partit que per ser dona feminista, d’esquerres i catalanista em converteix en un perill per a la societat, va tensar tant les estaques de la dreta que va desplaçar el discurs d’Albert Rivera. Rivera, l’home que va crear, precisament a Catalunya, la plataforma Ciutadans per trencar tots els consensos culturals, lingüístics, de recuperació de la tradició jurídica pròpia i sobre la policia integral de la Generalitat, va voler apuntar-se al populisme punitiu i a la destrucció de la descentralització. Després, el partit d’extrema dreta li ha passat per sobre com una piconadora.

Si Ciutadans havia abandonat el centre, la nova convocatòria electoral donava una oportunitat al Partit Popular i a les seves veus més temperades, com Ana Pastor i Núñez Feijóo. Però el decantament del partit cap a posicions reaccionàries ja era tan pronunciat, i el record de l’etapa Rajoy era tan present, que la victòria d'un Casado barbut era impossible. Tot i això, han estat receptors de bona part del vot perdut per Ciutadans, ja que els seus votants eren, probablement, els més líquids de tots en el concepte baumanià de la paraula.

Qui va llançar-se a la captura del vot del centre inexistent va ser Pedro Sánchez. Ara se li atribueix el dubtós mèrit d’haver captat el 5% del vot fugitiu de Rivera, els pocs votants que malgrat l’excitació i l’insult ambiental van tornar a una certa moderació. Però són pocs vots, molt pocs si aquesta operació de pesca de voluntats ha suposat, també, decebre una part important del vot propi de l’actual PSOE, així com la renúncia a retrobar-se amb un electorat que vol continuar sent socialista però que acumula massa decepcions.

Tot aquest moviment tectònic i l’aparició de Més País ha portat Unides Podem a esdevenir un partit més moderat que inevitablement ha decebut una part dels seus, aquells que encara recorden les assemblees que no tenien portaveus per no crear jerarquies.

Ara, amb la lliçó apresa, serà més fàcil l’inevitable i dolorós govern de coalició. És cert que encara no ha acabat de néixer i ja té enemics molt poderosos. Tanmateix, dels partits que es reclamen d’esquerres caldria esperar-ne una actitud pedagògica, a més de la formulació d'unes propostes rigoroses i viables que eliminin els problemes que empenyen persones de barris humils a entregar-se als postulats fàcils de l’extrema dreta.

L’operació de l’aznarisme ha triomfat en tots els seus objectius: l’extrema dreta ja té grup parlamentari amb capacitat de bloqueig i el Partit Popular ja ha enquistat el conflicte amb les nacionalitats històriques, ha fet involucionar el sistema penal i ha frenat l’avenç en matèria de drets. Però encara li falta destruir les expectatives de les esquerres per un llarg període de temps, durant el qual voldria culminar la seva destrucció dels avenços en drets individuals i col·lectius i, sobretot, en el pla del reconeixement de la plurinacionalitat i la formulació d’una proposta de federalisme asimètric creïble. Res desgasta més, res crema més el crèdit polític, que l'esquerra gestionant períodes de greu crisi. Guanyar l’aznarisme requereix molta determinació i intel·ligència. Més encara perquè ara té altres cares.

Si una part de l'independentisme català creu que vèncer l’aznarisme és un objectiu, s’haurà d’atrevir a fer més permeable el seu espai, i haurà de gosar intervenir en el panorama que ens deixen les eleccions de diumenge amb propostes i no només amb proclames. Aquest panorama no és un paisatge de passat, com afirmen alguns. És l’escenari del nostre present i del nostre futur. L’aznarisme i Vox són aquí, entre nosaltres. La nostra victòria consistirà en l’eliminació de les grans desigualtats, les que alimenten el suport de persones humils als predicaments de la dreta i a les solucions fàcils al més gran dels problemes.