Montserrat Roig

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDos anys després de la seva mort, Montserrat Roig ha estat ressuscitada i observo que no sols literàriament, sinó com a persona. [...] La Catalunya franquistitzada va crear una mena molt especial d’insubordinats que no havíem fet la Guerra Civil, però que l’heretàvem, i que ens revoltàvem contra la maledicció que la història sempre l’escriuen els vencedors, i juntament amb aquest compromís de reconducció de la història hi havia el de no supeditar la vida personal a la dictadura dels fets històrics, també com una reivindicació. Quan Montserrat abordava una catàstrofe històrica, fos a les seves novel·les o als seus llibres de reportatge cultural, no quedava enterrada sota la runa dels mites o les consignes, i sempre buscava la quantitat de vida personal guanyada o perduda en les peripècies més heroiques o desgraciades. D’aquí la seva complicitat profunda amb els testimonis supervivents de camps d’extermini i crematoris. I, al contrari, mai es va creure cap mite de la cultura d’esquerres que no estigués a l’altura de les seves vivències necessàries. Recordo que un vegada entrevistava un polític acabat de sortir de la clandestinitat, ja quasi sense temps per deixar-se entrevistar, i que, per tant, li va proposar que li fes les preguntes mentre viatjaven en un cotxe cap a cites importants. Preguntes i respostes, revolts i sotracs, el magnetòfon com a prolongació del cos, l’esperit enlaire, i finalment la noia es va marejar, nàusees; el cotxe es va aturar a mig contestar l’heroi i, després de vomitar i recuperar-se, Montserrat va tornar al seient: l’esperava la resposta de l’entrevistat, com a primera manifestació, sense perdre ni un segon a preguntar-li : “Com et trobes?”. M’ho va explicar perquè el mite se l’hi havia fet indigest per sempre. Quaranta o cinquanta anys abans potser no ens hauria angoixat reduir-nos a la condició de magnetòfon vivent sense dret al vòmit, però la Roig, entre altres, va fer possible que el mandat de canviar la Història no es pogués separar mai més del de canviar la vida, que la història comportés la quotidianitat. D’aquí que sigui necessari ressuscitar la seva escriptura, però també la seva vivència, en la mesura que puguem recuperar-la com una esplèndida, lluminosa, comprovació de que la mort és obscena i reaccionària.