Montserrat, muntanya prodigiosa (1947)

De l’article de Ferran Soldevila (Barcelona, 1894-1971) en l’edició de la revista Ariel (IV-1947) dedicada a les festes de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat que el 1947 van esperonar una revifada del catalanisme malgrat la dictadura. Demà s’inicien les commemoracions del mil·lenari del Monestir, efemèride que s’escau el 2025. Durant un any i mig la comunitat benedictina coordinarà actes culturals i religiosos amb un accent participatiu i social.

S’ha parlat molt del valor de Montserrat com element geogràfic dels més influents en la història. Però potser encara no s'ha parlat prou del misteri de la muntanya, de la seva força creadora de mites i llegendes, de la seva consegüent potencialitat religiosa i espiritual. Per la seva contextura i la seva forma d'excepció, Montserrat havia de posseir en grau excepcional aquell misteri i aquesta força. Ripoll i Poblet tenen, indiscutiblement, una molt més gran densitat històrica que Montserrat. Però l'un al fons d'uns turons normals, l'altre en un pla sense basarda, no han tingut mai, ni en èpoques remotes, el prestigi misteriós de la muntanya dels cent cims. I per això tot i llur considerable poder d'evocació històrica i llur superioritat artística indiscutible han passat, des que llur funció històrica va cessar, a un segon terme discret, valorats per minories sensibles al prestigi arqueològic, però sense una adhesió popular. Montserrat en canvi, ha sofert un procés invers. Erren, en opinió meva, els qui adjudiquen a Montserrat, en temps remots, un valor culminant en la nostra història. El valor de Montserrat ja en aquells temps, és un valor religiós; però tampoc en aquest aspecte un valor, diguem-ne, multitudinari i constant com avui en dia, sinó excepcional, individual, accidental. Montserrat és l'estel de salvació cap el qual es gira el malaurat enmig de la tempesta, l'objecte d'un vot, la meta d'un pelegrinatge. Si examinem la llista de visites dels reis catalans a Montserrat veurem com són, fet i fet, escasses. Quan Bernat Desclot ens parla de l'anada de Pere el Gran, per implorar la protecció de la Mare de Déu en la seva lluita contra els francesos, no es limita a dir que va visitar Santa Maria de Montserrat, sinó que es creu obligat a explicar, en una síntesi, on ja són valorats el lloc sant i la muntanya, [...] En tota la crònica de Jaume el Conqueridor, en tota la crònica de Muntaner no hi ha un sol vestigi de devoció montserratina. El prestigi religiós mateix, ja molt poderós, no ha pres encara la difusió que prendrà a partir del segle xv. Però la ingerència castellana en els segles immediats llevarà a la difusió religiosa ja universal, la transcendència patriòtica, que no apareix sinó en els nostres temps, amb la renaixença dels altres aspectes de la pàtria. És aleshores quan els poetes i els pobles fonen el sentiment montserratí amb l'altra sentiment que creix, es precisa i s'accentua: el sentiment religiós encarnat en la imatge de la Mare de Déu i en el monestir, amb el sentiment terral encarnat en la muntanya. [...] Les campanes del Sant Graal, que alguns erudits estrangers creuen sentir en les llunyanies del cenobi medieval, hi posen el vel del prestigi llegendari. Els escriptors –Verdaguer, Maragall– el del prestigi poètic. La litúrgia, la cultura, la impremta, triple brotada de l'activitat religiosa i ultra-religiosa dels monjos, acreix en pocs anys, ràpidament, la densitat espiritual montserratina i la seva anomenada, no sols de cara als catalans, sinó de cara als homes cultes i sensibles de tot el món. És ara quan Montserrat cobra una transcendència històrica. I és això el que fa que avui, en les festes essencialment religioses, de l'entronització de la Verge, pugui veure-s'hi també un aplec cívic i un homenatge a tot el que ara Montserrat representa, no sols de religiós, sinó encara de cultural i de patriòtic.