L’empatia en el nou entorn sanitari

Recordo aquests dies una entrevista a la ràdio a Carles Capdevila, feta per Albert Om arran del Premi Nacional de comunicació, en què explicava com en un moment en què li estaven fent una prova mèdica dolorosa i llarga, una professional sanitària se li va apropar i li va donar la mà, i com aquesta mà el va ajudar a suportar el patiment.

Al sentir-lo vaig recordar un estudi científic (deformació professional) en què uns investigadors aplicaven un procediment dolorós i el pacient podia rebre un fàrmac calmant o tenir la mà d’un familiar al costat. Quin alleugeria més el dolor? A aquestes altures de la pel·lícula ja sabem que el contacte humà (donar la mà) és un factor neuromodulador del dolor, fins i tot quan aquest contacte el proporciona una persona desconeguda.

En el moment actual hi ha múltiples estudis que mostren com els professionals sanitaris empàtics i compassius (no oblidem la compassió!) presenten molt més bons resultats en molts diferents ítems en salut: compliment del tractament, millor recuperació en processos quirúrgics, menys reingressos i menys recaigudes, menys dolor, menys estrès en ingressos hospitalaris... i podríem seguir. Un curiós llibre, Compassionomics, recull tota la literatura científica al voltant d'aquesta qüestió i demostra com la cura compassiva a més redueix costos.

He recordat la conversa sentida al Carles Capdevila perquè aquests dies es parla molt del perfil de professionals sanitaris que es necessita, i que seria molt benvinguda una prova d’aptitud emocional, d'empatia o de personalitat per accedir a alguns dels graus universitaris, més enllà de la nota de les PAU. Benvingut sigui el debat! Però no podem oblidar que no tan sols cal triar els millors candidats, en el sentit humà de la paraula, sinó formar-los bé.

Nombrosos estudis en estudiants de medicina mostren un fenomen si més no curiós: durant la formació en medicina hi ha un deteriorament del desenvolupament ètic i de l'empatia, un procés que s'ha anomenat erosió ètica. Aquest fenomen es reprodueix de forma constant en països molt diversos i apareix no tan sols en medicina, sinó també en infermeria (de forma menys constant).

Aquesta pèrdua de l’empatia i de la sensibilitat ètica va molt lligada a quin tipus d’imatge tenim de la professió sanitària. Sembla que tenim tots molt instaurat, sobretot els metges, aquella premissa doctorhousiana: “¿Prefereixes un metge que et cura sense mirar-te a la cara o un altre que et dona la mà mentre et mors?”

L’antagonisme és fal·laç: l’objectiu potser és un professional sanitari que et miri a la cara mentre et cura i que sàpiga donar la mà quan inexorablement arribarà el moment de morir. Una assistència de qualitat és això, i no ens podem conformar amb menys. L’experiència de ser curat va inexorablement lligada a l’experiència de ser cuidat, són inseparables.

Els enormes avenços biomèdics han escorat la formació mèdica cap a estrets camps d’expertesa i superespecialització, amb una visió molt mecanicista de la persona. Aquest fet, associat a fenòmens com la corporativització sanitària, la tecnificació de les relacions professionals, la fragmentació de l’atenció i molts altres, ens poden fer oblidar que atenem persones, persones en moments de vulnerabilitat i fragilitat, persones que pateixen i poden sentir por, confusió, incertesa, desesperança, desconfiança...

Aquest nou entorn sanitari d’elevada complexitat requereix persones molt ben formades tècnicament, però que també hagin adquirit estratègies complexes de maneig emocional, comunicació, ètica. La socialització sanitària, és a dir, passar de ser estudiant de medicina o infermeria a ser metgessa o infermera, és una experiència altament desorientadora. Cal incorporar molts coneixements i inputs, i hi ha grans dificultats a l'hora d'aplicar a la realitat allò que s'ha après formalment, per exemple en bioètica o en comunicació. La immensa complexitat de la realitat no sol assemblar-se al que s'ha ensenyat, i el que es veu i es viu no sol assemblar-se al que s'ha estudiat.

L’empatia no és tan sols una característica personal, que tens o no tens, és un fenomen dinàmic i modulat per l’entorn on es desenvolupa. Tant fa que triem els millors candidats si els seguim posant en un entorn formatiu que els erosiona. L’empatia, la compassió o l’ètica acostumen a ser apreses pel currículum ocult. Aquest currículum comprèn valors, actituds, creences o comportaments esperats, i és una part crucial i crítica en el desenvolupament dels professionals sanitaris, en què s’aprèn també estratègies d’afrontament i de resposta a situacions habituals.

La gran qüestió no seria tan sols com triem els millors, sinó com garantim que la seva potencialitat es desenvolupi de forma estructurada i explícita. Curar i cuidar requereix no tan sols formació tècnica sinó maduresa humana. High tech, high touch: elevada formació tècnica i elevada formació en competències comunicacionals, relacions i ètiques.

Parlem molt d’humanitzar l’assistència sanitària; potser l’estratègia més potent seria humanitzar la formació dels professionals sanitaris.