Per què estigmatitza l’ús de l’etiqueta 'mena'?

En Mamadou torna de les seves classes de català. És hivern i de seguida la foscor assalta la tarda. Una veïna del municipi comenta que aquests joves no han d’anar sols quan ja és fosc, tot i tenir 17 anys. Perquè alguns són negres, explica, i no se’ls veu la cara bé.

A l’hivern es fa fosc aviat i el centre està molt apartat, no solament del nucli de la localitat, sinó també dels pocs recursos disponibles. Cal anar a altres municipis i la mobilitat és complicada. Els joves tenen necessitats molt diverses i les possibilitats de transport són poques i costoses. Al centre hi viuen menors migrants sols, també coneguts com a 'menes' (menors estrangers no acompanyats).

L’etiqueta 'mena' homogeneïtza tot un col·lectiu que és molt divers, pels seus perfils però també per les seves condicions: de partida, de trajecte i d’arribada. L’edat, el gènere, la procedència, el viatge o el projecte migratori són alguns dels factors que marquen diferències i amaguen vulneracions, tot i que sovint són ignorats. Aquesta etiqueta comporta, també, una realitat: aquests menors acaben sent tractats abans com a estrangers que com a infants i, per tant, veuen vulnerats els seus drets com a tals. Són diverses les discriminacions que afecten joves com en Mamadou, tant a nivell institucional com social.

La Convenció dels Drets de l’Infant del 1989 estableix que l’estat té l’obligació de vetllar perquè els infants puguin exercir els seus drets, uns drets que han de ser respectats pel mateix estat i per la resta de persones. Els principis generals de la Convenció protegeixen l’interès del menor en primera instància, la no discriminació, la participació i el dret a la vida i al seu desenvolupament físic, mental, espiritual, moral, psicològic i social.

Això no passa quan la llei d’estrangeria preval per sobre de la normativa de protecció dels menors. Com explica Elena Arce Jiménez, del Defensor del Poble, la lògica del control dels fluxos migratoris entre en conflicte amb les normes de protecció dels menors. Des del moment que arriben els procediments administratius faciliten que la seva condició d’estrangers s’imposi a la seva condició de menors.

L’arribada d’aquest joves a Catalunya quan ja tenen entre 16 i 17 anys fa més complicada la seva inclusió en la societat. La gestió de l’obtenció de la documentació és complexa i s’allarga molt en el temps. L’Oficina d’Estrangeria triga molt a concedir el permís de residència. Els recursos adequats per a l’alfabetització i l’aprenentatge de les llengües són limitats. L’accés a una formació laboral està condicionada, en la majoria dels casos, a l’obtenció d’un NIE (número d’identificació d’estranger), que sovint arriba tard. Amb la majoria d’edat, la llei d’estrangeria exigeix que el jove tingui un contracte d'un mínim d'un any i una jornada completa.

El temps no juga a favor d’aquests joves en una societat en què l’emancipació juvenil cada cop és més difícil i tardana. Aquests joves s’enfronten a unes exigències imposades molt altes, gairebé impossibles. L’esforç que han de fer davant una Europa inesperada és summament elevat. Malgrat això, els mitjans de comunicació recullen altres realitats més minoritàries, relacionades amb els furts, el consum de drogues, la violència o la vida al carrer, sense, sovint, situar-ho en el seu context. Com a consequència es crea un vincle entre 'mena' i delinqüència partint de generalitzacions fàcils i titulars simplificadors. Els 'menes' es veuen obligats a demostrar que no venen a delinquir, sinó que venen perquè fugen de la pobresa, busquen més oportunitats laborals o desitgen tenir més expectatives d'aconseguir una vida digna.

Les discriminacions comencen quan s’imposen les polítiques migratòries a les polítiques d’infància i continuen amb discursos de caràcter racista presents en els mitjans de comunicació i al carrer, reforçats amb l’ús de l’etiqueta 'mena'. Un exemple d'això són els atacs racistes a Canet de Mar i Castelldefels d’aquests dies. Situacions totalment condemnables que com a societat no podem ni acceptar ni normalitzar.

Aquesta etiqueta, 'mena', posa l'èmfasi en la condició d’estranger del menor i s’associa a tot de significats que alimenten prejudicis i estereotips. Sovint la mirada de la nostra societat condiciona la construcció de la identitat d’aquests joves. En Mamadou, més enllà de ser negre, és un menor que ha de ser reconegut com a persona amb plenitud de drets i que ha de poder sentir-se com a tal.