El Montjuïc del Bisbe

Aquest carreró, estret i boterut, no ha tingut cronista que li fes el retrat. Jo el vaig somiar una vegada, en un malson provocat per la febre, en què uns fanàtics em perseguien i no trobava lloc per amagar-me. Són amb prou feines uns pocs metres de no res, entre la plaça de Garriga i Bachs i de Sant Felip Neri, i havia estat un caminet particular que donava a l’hort del palau bisbal. La seva mida i escassa importància el va lliurar de grans reformes, i així va conservar la seva atmosfera medieval i secreta. Segles després, va acollir el fossar de la Catedral o dels Condemnats, on s’enterraven els reus de mort i els botxins de la ciutat. I per aquest motiu va rebre el nom de Montjuïc del Bisbe. Segons Carreras Candi, al segle XVIII era conegut també com el carrer de Montjuïc prop de la Seu, que corria entre el palau bisbal i l’església de Sant Sever. Llavors quedava interromput per una casa molt modesta que li barra- va el pas, i que s’havia de travessar per un túnel minúscul i fosc, que desembocava en l’antiga placeta de Sant Felip Neri, molt més petita que l’actual, on es va alçar l’oratori barroc de Sant Felip Neri. Aquella finca era coneguda com la Casa dels Enterramorts, ja que hi vivien aquests professionals. Quan es va tancar el cementiri, a principis del segle XIX, el passadís que hi comunicava va ser tapiat, i no va ser fins al 1852 que es va obrir novament el pas.

Anys més tard, en aquest indret va funcionar la redacció del diari La Bandera Catalana, que editava la impremta L’Estampa de la Renaixença, i on col·laboraven escriptors com Àngel Guimerà. Pels anuncis a la premsa sabem també que hi havia una casa de dispesa, un sastre i una sabateria, on el 1888 van patir una estafa. També funcionava un taller de confecció de corbates i un escultor-tallista. En aquella època era un carrer tranquil i silenciós, situat en una bona zona comercial, al centre mateix de la ciutat.

El 1909 hi vivia una comunitat formada per quatre ancianes que demanaven almoina pels voltants de la catedral, i que juntes hi havien llogat un pis on feien una vida de pobresa i recolliment similar als ordes monàstics. La policia hi va arrestar una dona anomenada Maria Tormo, quan sortia de robar diners i joies d’un dels pisos del carrer. I el 1923 la fàbrica de galons de la Vídua de Francesc Roses es va traslladar des del carrer de Sèneca fins aquí. Llavors hi tenia consulta el doctor Montserrat, secretari del Congrés sobre el Càncer de Pell que es va organitzar a Barcelona l’any 1929.

En començar la guerra civil, la pensió d’en Lluís Llonch va amagar diversos sacerdots buscats, com el claretià cec Joan Bautista Torrents, que hi va arribar fugint dels milicians. I en el domicili de Josep Faura van socórrer el bisbe de Barcelona, Manuel Irurita, així que va poder escapar del palau bisbal per una porteta dissimulada que comunicava amb aquest carreró. El 1940, amb la plaça de Sant Felip Neri anorreada pels bombardejos franquistes, la finca que hi donava accés des de Montjuïc del Bisbe va ser comprada per l’Ajuntament. I el 1941 la van enrunar, ja que estava deshabitada i malmesa per culpa de les bombes. Anys després, l’arquitecte Adolf Florensa va ampliar i remodelar la plaça de Sant Felip Neri, tal com la coneixem avui en dia. I al damunt de la finca desapareguda hi van bastir un arc que era al carrer de les Filateres, a l’actual Via Laietana, que recordava vagament aquell estret túnel que hi havia abans. Poca cosa més ha canviat en aquest carreró, molt més autèntic que la plaça veïna, i molt menys fotografiat pels turistes