Montesquieu, assassinat

No sé si vostès ho recorden però, durant els dos o tres anys immediatament anteriors a l’octubre de 2017, un dels arguments utilitzats per l’establishment político-mediàtic espanyol per deslegitimar i menystenir la demanda independentista era que els dirigents del Procés –i en particular els convergents, amb Artur Mas al capdavant– només volien la independència per tal de dotar-se d’un poder judicial fet a mida i ben submís, disposat a absoldre’ls de tots els afers de corrupció que els esquitxaven.

Era una hipòtesi que no ha pogut passar la prova de la realitat, però que resultava curiosa formulada en una Espanya on la connivència entre la cúpula judicial i la dreta política ha estat gairebé sempre flagrant; en un país on, el novembre de 2018, el Partit Popular es vantaria de poder controlar la sala segona del Suprem “desde detrás”, gràcies a la diguem-ne gratitud del jutge Manuel Marchena. Ja aleshores, el baró de Montesquieu i la seva teoria de la divisió de poders estaven, a Celtibèria, molt malament de salut. Avui, podem donar-los per morts.

Val a dir que la defunció s’ha produït en circumstàncies singulars. No –com havia temut l’autor de De l’Esprit des lois– perquè el legislatiu i l’executiu estiguin en les mateixes mans; tampoc perquè el poder judicial manqui de separació respecte del legislatiu o de l’executiu. Allò que ha posat en evidència la crisi de la separació de poders a l’Espanya de finals del 2020 és l’intent del poder judicial d’erigir-se en el primer poder de l’Estat i de dictar-li a l’executiu la política que aquest pot fer, erigint-se en la gran màquina de guerra de l’oposició política derrotada a les urnes el 2019 i, per tant, minoritària al Congrés i al Senat.

Com ja s’ha dit manta vegades, en l’origen d’aquesta situació hi ha sens dubte la covardia de Mariano Rajoy delegant en els jutges, almenys des del 2014, la resposta a la reivindicació sobiranista catalana. Hi ha contribuït moltíssim, però, la imprevista arribada al govern del PSOE, el 2018, i la seva consolidació l’any passat, del bracet d’Unides Podem i amb el suport parlamentari de la major part dels independentistes catalans i bascos. Si –com hem pogut comprovar aquestes darreres setmanes– l’actual escenari polític espanyol ha enfurismat molts militars retirats i en actiu, no és pas gaire diferent l’estat d’ànim de l’alta judicatura, que comparteix amb els generales, jefes y oficiales una cultura corporativa predemocràtica. Tanmateix, mentre els uniformats s’expressen –per ara– a través de grups de WhatsApp, jutges i fiscals ho fan per mitjà de manifestos, resolucions, informes i sentències amb un potencial lesiu i desestabilitzador molt més gran que les bravates d’aquells individus que volen afusellar més de la meitat dels seus suposats compatriotes.

Per no dispersar l’anàlisi, em centraré en l’escrit que la Fiscalia del Tribunal Suprem va fer públic dimarts passat, posicionant-se en contra de la concessió d’indults als dotze condemnats en el judici contra la cúpula del Procés. Els fiscals Madrigal, Zaragoza, Moreno i Cadena, lluny de cenyir-se a les consideracions de caràcter tècnico-jurídic que són de la seva competència, es manifesten entossudits a considerar rebel·lió els fets d’octubre de 2017, àdhuc contradient la sentència ferma de sedició dictada pel jutge Marchena. Encantats, així, de fer seu l’argumentari de Vox –que va ser acusació popular en aquell judici–, del PP i de Ciutadans, els fiscals insisteixen en l’exigència inquisitorial de “penediment”, fingint no adonar-se que això comporta voler obtenir dels condemnats una abjuració ideològica només pròpia de règims totalitaris. Reinterpreten al seu gust el concepte i l’abast de l’indult, i sobretot es llancen a una tasca sistemàtica de sapa, de voladura del marge d’acció política del govern Sánchez.

¿Des de quan uns fiscals –que, en teoria, depenen de l’executiu, tot i que amb la fiscal general Dolores Delgado ja es veu que no és així– han de dir al govern que no pot concedir indults si són per “motivacions d’índole política o derivades d’acords polítics”? ¿En quin sistema democràtic amb veritable divisió de poders uns fiscals gosarien retallar la capacitat del govern legítimament investit per pactar amb altres forces l’obtenció dels suports parlamentaris necessaris de cara a aprovar els pressupostos, o la llei Celaá, o el que sigui?

L’actitud dels quatre fiscals, i al seu darrere la dels magistrats del Suprem pel que fa al cas Otegi o al règim penitenciari dels presos polítics catalans, la de Carlos Lesmes i la majoria del CGPJ, etcètera, només s’explica des de la lògica d’unes castes endogàmiques i semihereditàries amb mentalitat de poder fàctic, que veuen il·legítim –o de dubtosa legitimitat– el govern Sánchez (socialcomunista con el apoyo de terroristas y separatistas), que es creuen amb l’obligació de parar-li els peus i que se saben amb el suport incondicional tant de la triple dreta política com del 80% dels mèdia madrilenys.

Comprensiblement preocupats pel soroll de sabres, a veure si ens estem acostant a una dictadura de les togues.