Continuen arribant imatges terribles de la destrucció de Gaza. Hom parla d'una resposta militar desproporcionada a un atac terrorista d'una gravetat mai vista a Israel. Quan hi ha tanta sang pel mig, però, els conceptes de proporció i desproporció són complicats de gestionar raonablement. I quan, a més a més, el desencontre ve de tan lluny, de moltes dècades enrere, resulta també difícil recapitular, repensar equànimement el conflicte. S'ha arribat a un punt en què ni tan sols es busca ja una solució, sinó només una manera de conviure diàriament amb el malestar, la inseguretat i la violència. A mig camí entre la ingenuïtat i el cinisme, alguns focalitzen el problema en un tema de lideratge, com si la gent d'una banda i de l'altra fossin mers espectadors passius del que ha passat, passa i molt probablement continuarà passant. Per desgràcia, els milers de colons israelians dels assentaments il·legals de Cisjordània i els milers de militants armats de Hamàs que busquen la destrucció d'Israel són qualsevol cosa menys "espectadors passius" del conflicte, entre altres coses perquè són ells els qui l'alimenten quotidianament des de fa anys.
No crec que hi hagi, ara per ara, la més mínima possibilitat de resoldre aquest vell problema local que sempre acaba tenint un efecte mundial degut, en general, a velles i estúpides inèrcies derivades de la Guerra Freda. És probable que hagin de passar un parell de generacions més. O potser no: hi ha molts exemples que conviden a l'optimisme. Les generacions de francesos i alemanys que van crear la Unió Europea són les mateixes que van intentar anihilar-se mútuament a la dècada del 1940. El 8 de juliol de 1962, Charles de Gaulle i Konrad Adenauer van participar junts en una missa de reconciliació, només 17 anys després de la fi la Segona Guerra Mundial. La cerimònia va portar al cap d'uns mesos a un acord d'amistat franco-germànic, que establia les bases d'una cooperació que persisteix avui en dia. El lloc de la trobada estava carregat de simbolisme per als dos països: l'exèrcit alemany havia destruït parcialment la catedral de Reims durant la Primera Guerra Mundial, però també fou en aquesta ciutat on el 7 maig 1945 Alemanya va signar la capitulació sense condicions que posava fi a la Segona Guerra Mundial.
En el cas del conflicte araboisraelià, la solució més plausible, que no és altra que la convivència de dos estats independents, és percebuda ara mateix per uns i altres com una monstruositat. I és que la cosa va potser d'això: d'acceptar els monstres tal com són. El filòsof Michel de Montaigne (1533-1592) va contemplar un món que, en el sentit literal de la paraula, s'ensorrava a conseqüència de les guerres de religió entre catòlics i hugonots (protestants). Era l'època dels darrers Valois, quan França passà en molt poc temps de la placidesa política i la prosperitat econòmica a l'indescriptible caos d'aquelles guerres sanguinolentes que van del 1562 al 1598. “Com que no m’agrada el meu segle, me’n vaig a un altre”, va escriure Montaigne cap al 1570, enmig de la barbàrie que devastava França. I així ho va fer: se’n va anar, imaginàriament, a la Grècia del segle IV abans de Crist o a la Roma de Ciceró.
Un dels capítols més breus dels Assaigs porta per títol D'un enfant monstrueux (Essais, II, XXX), és a dir, "Sobre un nen monstruós", i a partir del cas real d'un nadó amb greus deformitats (dos cossos units a un únic crani) elabora una metàfora que avui, més de quatre segles després d'haver estat redactada, encara ens interpel·la. "Aquest cos doble i aquests membres diversos relacionats amb un sol cap podrien procurar al rei un pronòstic favorable per mantenir sota la unió de les seves lleis les diverses parts del nostre estat. El que nosaltres anomenem monstres no ho són als ulls de Déu, que veu en la immensitat de la seva obra la infinitat de formes que va comprendre. Hem de tenir en compte que aquesta figura que ara ens sorprèn està relacionada potser amb alguna altra del mateix gènere desconeguda per a l'home [...] Anomenem "contra natura" allò que, en realitat, només va contra el costum".
Després de les carnisseries entre francesos i alemanys tant a la Primera com a la Segona Guerra Mundial, l'encaixada de mans entre Adenauer i De Gaulle del 8 de juliol de 1962 podia ser percebuda per molts francesos i alemanys –potser la majoria– com una monstruositat històrica intolerable. A Yitzhak Rabin el van matar el quatre de novembre del 1995 per la "monstruositat" de voler arribar a un acord de pau amb els palestins. Ai, els monstres...
