Mont-real m'ha enamorat
Quan vaig rebre la invitació de l'Académie des Lettres du Québec per assistir a la 39 Rencontre Internationale d'Écrivains vaig tenir una gran alegria. Els motius eren ben senzills: som francòfon, som lluitador pels drets i la independència del Québec dins el Canadà, som lluitador per la literatura. I les finalitats d'aquesta acadèmia d'escriptors, fundada el 1944 per Victor Barbeau i un grup de lletraferits, són servir i defensar la llengua francesa, la cultura d'expressió francesa i el lloc de la literatura en la nostra societat.
Com pots veure, lector amable, uns objectius ben semblants als d'un escriptor català respecte a la seva llengua i cultura. No sé si molts escriptors nostrats s'han adonat de la importància i la necessitat urgent del tercer punt -defensar socialment el lloc de la literatura-. I crec que en aquest sentit tenim un bon camí per aprendre dels escriptors quebequesos que ho tenen molt clar dins uns territoris en què la pressió de l'anglès per un cantó i l'enfonsament del valor de la literatura des de l'escola a la universitat per l'altre, són dos combats quotidians.
Per afegitó, el tema de la trobada era magnífic: Eros et ses fictions . Han estat uns dies molt intensos, no teníem aturall. Començàvem a les deu i no se sabia l'hora que acabàvem. Tancats. Tot escriptors del Quebec, de l'Argentina, de Mèxic, de Suïssa, d'Itàlia, d'Ontario i dels Països Catalans. Tot el sant dia ponències, informacions, discussions i debats. El que més m'ha agradat és que la majoria de les hores les hem passades els escriptors parlant i debatent amb escriptors, sense públic, sense mitjans de comunicació, sense visualització social. Això és molt inèdit en la cultura catalana, on tot són conferències, debats i trobades de cara al públic. Crec que ens aniria molt bé, i seria molt productiu, agafar aquest model de trobada en què a partir d'un tema i d'una majoria d'escriptors d'una llengua, amb convidats d'altres llengües, es crea un espai de contacte i de creació verbal, ben intel·lectual, que ha produït molts de fruits que es publicaran en un llibre.
Per donar testimoni de la nostra estada a Mont-real, hi va haver una lectura pública a la Maison de la Culture du Plateau-Mont-Royal, amb la crème de la crème de la societat cultural poètica, literària, federalista i independentista. Em saludaren persones que coneixien Aina Moll, Joan Coromines i Jordi Pujol. Tot un signe!
He passat molt de gust de sentir i escoltar que tothom parla francès enmig d'Amèrica del Nord! Als taxis, al metro, als bars, als museus, a la universitat, a les cases, etc. Em conformaria que la gent als Països Catalans parlàs tant de català com a Mont-real francès. La primera llengua que aprenen els emigrants és el francès. I les famílies de tota casta fan que els seus fills aprenguin el francès i, després, l'anglès. En trec una conclusió: seguir lluitant per la llengua catalana i desemmascarar aquells (del PP i d'altres) que diuen que l'espanyol està perseguit als Països Catalans!
Estic jetlagós, però sa i estalvi i ple de nous panorames físics i culturals. Escolt els discs que he duit (Suzanne Jacob i Pierre Lapointe) i tot l'aire d'aquesta ciutat illa en forma de peu m'ataca amb una malenconia intensa. Voldria ser amb P-M deambulant per carrers que no coneixem, entrant en museus on no hem estat mai, contemplant clarors que són noves de trinca, i somniant en indis que foren exterminats, genocidats... Voldria ser amb P-M i Èric Viladrich -un professor de català que em va dur a fer una conferència als seus alumnes catalanòfils de la Universitat del Quebec, que escoltaren el meu català de Mallorca sorpresos, astorats i em feren moltes de preguntes- al Plateau-Mont-Royal, que domina part de la ciutat que vàrem contemplar sota un crepuscle color de mel.
Voldria ser vora el Vieux-Port amb edificis del vuit-cents i el riu Saint-Laurent amb grans blocs de gel on la gent patina. Voldria ser dins el fred sec de Mont-real, on he passat alguns dels moments més feliços de la meva vida.