De Mont-real a Barcelona
El 30 d’octubre del 1995 es va celebrar l’últim referèndum al Quebec. Aquesta era la pregunta literal: “¿Està d’acord que el Quebec esdevingui sobirà després d’haver fet una oferta formal al Canadà per a una nova associació econòmica i política dins els termes del projecte de llei sobre el futur del Quebec i l’acord signat el 12 de juny del 1995?” És evident que no era estrictament ni senzillament un referèndum per la independència del Quebec. La independència era una opció, encara que dubto que la més probable. Aquell vespre vam estar enganxats a la televisió esperant el degoteig de resultats. Què va passar?
A causa de la diferència horària entre Mont-real i la costa atlàntica, tres hores, ens vam assabentar dels resultats des de l’est fins a l’oest. Des de la costa cap a l’oest, la victòria del sí era clara... fins que vam arribar a Mont-real. Comparat amb la resta del Quebec, Mont-real era una ciutat altament bilingüe, més llavors que ara, amb un component significatiu d’immigració, i la ciutat més poblada de la província, és a dir, amb un notable percentatge del vot. Amb una participació del 93%, un cop els vots de Mont-real van ser computats, el no va aconseguir la victòria amb un 50,58% del vot; no un 60% o un 66% (dos terços), un 50,58%!
Aquella nit, el líder del sí va acceptar públicament el resultat. Jacques Parizeau, president del Partit Quebequès i primer ministre del Quebec, va fer a la televisió una de les declaracions més inapropiades dels últims 40 anys de la nostra història. Reconeixent la derrota, es va preguntar: “Per què hem perdut?” I va dir: “Pels diners i el vot ètnic”. Una declaració clarament xenòfoba. L’endemà, després d’una reunió amb el seu consell de ministres, Parizeau va dimitir.
També l’endemà Daniel Johnson, líder del comitè pel no, va declarar la seva esperança de reconciliació i el desig que el govern federal estudiés canvis a la Constitució. Poc després el Canadà reconeixia, unilateralment, “el Quebec com una societat diferenciada”. Els següents anys van tenir lloc moltes negociacions i avui, en molts aspectes, el Quebec és un país independent. A la majoria de canadencs la seva francofonia, la seva cultura, les seves diferències i la seva competència ens enorgulleixen.
En les setmanes precedents al referèndum no vaig sentir, amb l’excepció de quatre eixelebrats, les paraules sedició, rebel·lió, órdago, etc., ni vaig sentir humiliacions o insults miserables als partidaris del sí. No hi va haver violència. I després no hi va haver venjances. Ningú va anar a la presó. El govern federal no va aprofitar el resultat per desmembrar culturalment, financerament o jurídicament el Quebec. Al contrari, es va posar a treballar per recompondre la relació entre el Quebec, la resta de províncies del Canadà i el govern federal. Què els haig de dir? Els petits avantatges de viure en un país amb tradició democràtica.
Per què va perdre el sí? Crec que hi ha essencialment dues raons: o el relat no era prou potent, o sí que ho era però no es va transmetre adequadament a la població, no només a la francòfona sinó també a l’anglòfona. M’inclino per la segona hipòtesi.
El relat espanyolista és senzill perquè, en realitat, és un relat amb només dos vessants, el legal i l’emocional. El relat legal té relativament poca tracció, no engresca gaire. El relat emocional en té molta més. Per tant, els partidaris del sobiranisme hauran de combatre aquest doble relat amb reunions, debats, la ràdio i la televisió (totes les televisions) amb els seus millors homes i dones, en català i en castellà, sense cridar, respectant l’adversari però implacables en els arguments. Dades, evidències, lògica. Hauran d’explicar que en aquest govern la corrupció és massiva i sistèmica, que aquesta gent van trencar el pacte constitucional el dia que van portar l’Estatut al Tribunal Constitucional, que el poder executiu té de facto segrestat el poder judicial, la separació dels quals és un pilar fonamental de qualsevol democràcia, i, finalment, que l’aplicació de l’article 155 no té una base jurídica raonable. Aquesta no és, precisament, la gent que pot apel·lar a la llei.
Els sobiranistes hauran de combatre la superficialitat i els numerets de revista d’Arrimadas i la ideologia reaccionària d’Albiol. Hauran d’argumentar que no hi ha cap diferència entre el PP i Ciutadans, hereus directes del franquisme, units en un profund anticatalanisme irracional. I hauran d’explicar, encara que probablement no cal, la graciosa selfie d’Iceta amb la plana major del PP a Catalunya en la manifestació unionista del 12 d’octobre.
Respecte al debat emocional, s’haurà d’explicar que això no va de la unitat d’Espanya, ni de rojigualdas versus estelades, ni de l’himne d’Espanya versus Els segadors, ni d’ españolitos versus catalufos. Això va d’una cosa molt diferent. Ferran Mascarell (ARA, 2017-10-06) ho va resumir amb claredat. Això va d’una estratègia cuidadosament planificada amb quatre objectius: 1) control directe de l’estat espanyol sobre Catalunya; 2) espanyolitzar la societat catalana; 3) centralitzar el poder polític; i 4) mantenir les rendes fiscals extretes de Catalunya. La resta és retòrica.
El Quebec va perdre el seu referèndum a Mont-real. La gran batalla el dia 21 de desembre es juga a Barcelona. El relat sobiranista és potent: “Democràcia, República, llibertat i progrés”, però ha d’arribar d’una manera explícita, en català i en castellà, a tots els barris de Barcelona, a l’àrea metropolitana i al Baix Llobregat. Aprenguem del Quebec.