'Monstruos': la sèrie que odies i et fascina a la vegada
En el primer capítol de la sèrie Monstruos: La historia de Lyle y Eric Menendez hi ha una seqüència que mostra el funeral dels pares de Lyle i Eric Menendez. En la cerimònia, en Lyle demana que soni Girl I’m gonna miss you, de Milli Vanilli, per acomiadar els seus pares. El tema desconcerta els assistents per inapropiat, perquè el missatge no connecta de cap manera amb una dedicatòria d’uns fills que acaben de perdre els seus pares assassinats de manera atroç. L’escena té la inquietud i la perplexitat que defineixen el to de la sèrie.
Si la sèrie Monstruos, de Netflix, va recollir inicialment el cas real de l’assassí en sèrie Jeffrey Dahmer, en aquesta nova temporada se centra en explicar la història dels germans Menendez, que el 1989 van assassinar els seus pares i van assegurar que ho havien fet com a reacció als abusos sexuals i la violència que van patir per part seva des de petits. La seva història va convertir-se en un dels primers grans casos mediàtics als Estats Units i es va allargar fins a set anys per aclarir les motivacions reals del crim.
Monstruos: La historia de Lyle y Eric Menendez és terriblement addictiva, fins i tot d’una manera pertorbadora, perquè la truculència i l’emocionalitat fins i tot acaba fent nosa. I malgrat tot, és difícil abandonar-la. Els mecanismes de la morbositat són obvis. La dosificació de la informació pel que fa al guió i la construcció de trames són perfectes. L’estètica opulenta i idealitzada que recrea el Los Angeles dels anys noranta li dona una pàtina visual de melodrama de sobretaula que encara contribueix més a generar aquest esperit contradictori entre plegar i continuar veient-la.
La sèrie té les característiques habituals de les produccions de Ryan Murphy: els colors vibrants, l’ambientació exuberant i sofisticada i uns personatges que suporten el pes de les seves tragèdies personals abocant-se a trames truculentes expressades a través d’una tensió narrativa freda però amb molta càrrega psicològica.
Els nou episodis, però, acaben sent excessius. Hi ha una dilatació exagerada i innecessària de la història. El preciosisme narratiu esgota. T’aboca al cansament, igual que molts nord-americans van acabar tips del culebrot mediàtic dels germans Menendez. Les interpretacions dels dos actors protagonistes (Nicholas Alexander i Cooper Koch) són poderoses i Javier Bardem retrata molt bé les dualitats d’un terrorífic cap de família. Les cançons edulcorades de Milli Vanilli van sonant al llarg de la sèrie, en contrast amb la cruesa i la truculència d’algunes escenes. Tots tenim present que Milli Vanilli era una farsa musical, i la banda sonora del grup és com si transportés el mateix dilema sobre els germans protagonistes: ¿eren uns farsants sociòpates que buscaven els diners de la família o eren realment dos fills traumatitzats que no van trobar una altra sortida per acabar amb els abusos? La sèrie, en el fons, és com una provocació a l’espectador, un desafiament a aguantar la història, a obligar que l’audiència es posicioni i, a la vegada, a desorientar-la a l’hora de treure conclusions sobre els germans.
