Monolingüisme vehicular atmosfèric
L’altre dia, en un parc de postdinar endiumenjat de sol nuclear, un nen de 7-8-9 anys va començar a mirar la meua filla, que es gronxava com a pedagogia de la vida sense sentit. Jo ja barrinava, “Ai, que m’ha sortit un gendre en potència aristotèlica”. Mentre li preparava el psicotècnic i una injecció per expulsar el verí de la veritat, em llança fitant-la: “¿Cuántos años tiene? ” I jo: “Cinc anys i mig”. Ell: “No te entiendo ”. Torno: “Cinc anys i mig”. Ell es posa en mute-mi-no-entender. Jo li dic: “¿Tu ets d’aquí?” I ell: “Sí”. I va marxar.
Hi ha una Catalunya monolingüe. Només parla i vol parlar castellà. Ja els eduquen des de la placenta. Ja no són aquelles persones que porten 4.500 anys aquí amb aquella cantarella enrogallada que no han pogut aprendre el català però sí que se les han empescat per trobar les millors ofertes per comprar-se un mòbil, o un dissecador d’esquirols amb wifi. No. Ara neixen i creixen sonorament i mentalment blindats al català. Configurats com màquines per a totes les llengües menys per al català. Els foten un xip. Una torca. O un tros de PVC. Ja, però on anem? A cavall.
El bilingüisme va ser, és, el cavall de Troia del monolingüisme. No hi ha llengües: només una llengua dins de la bèstia de fusta mentidera per ocupar-ho tot. Com sempre no descobrim res. Aquest és el drama. Josep Pla ja ho va deixar escrit en ple franquisme: “El bilingüisme és una tragèdia indescriptible, davant de la qual jo postulo la necessitat –la necessitat absoluta– que la gent (qui sigui) escrigui d’acord amb les seves necessitats de grup, de clan, de tribu, de nació, d’Estat, del que sigui. Creure que es pot sortejar aquesta exigència amb habilitats és un error i, probablement, és el camí més directe per a perdre la vida”. Oloreu, veieu la sang?
Primer van ser les hòsties de l’1 d’Octubre i la torna són les hòsties del monolingüisme. Porra i porra. Es cobren la llengua. No hi ha bilingüisme: hi ha dictadura monolingüe. Manta dit: el català no el va matar el franquisme, el matarà la democràcia. La realitat a Catalunya és en castellà. El castellà s’aprèn respirant. No cal anar a l’escola. El castellà és l’aire. És la llengua vehicular de l’atmosfera. Natural, normal, quotidiana, divertida. El català s’ha d’aprendre, demanar, exigir, inhalar per força. És llengua bossa de plàstic, mascareta de respiració assistida. Useu en cas de malaltia o emergència. 112.
El monolingüisme castellà és una bomba atòmica. Un pla quinquennal. Una obra de govern. Pregunteu-l’hi a sant Agustí. Ell és l’home que va batejar l’estiueig anant a la platja i veient aquell nen que pretenia dur tota l’aigua del mar al forat que feia a la sorra... Impossible. La realitat és la que és. No som un sol poble, com tots els pobles. La immersió és una ficció. I la llengua ha estat i és una mentida. Ho sabem des de fa anys i panys. I ara el primer és acceptar i actuar d’una vegada com una minoria. Com es va fer durant el franquisme. Només des de la xarxa de minories construirem una nova majoria. Som minoria. I ja tenim massa preguntes a l’aire present sense contestar.
¿Com a pares estem educant els nostres fills en una ficció? ¿Els estem dient que allò que parlem no els servirà per a res? ¿Els estem mentint, estafant? Per què fer tot això? ¿Perquè ningú els entengui des de petits al parc? ¿Perquè sempre juguin en castellà? ¿Perquè sempre ho facin tot en castellà? Perquè això és el que passa. Això és el que passarà multiplicat al cub de la tragèdia letal. A mi a casa meva mai m’han enganyat. Sabem qui som. I què fem aquí. Ja anireu contestant als vostres fills.