Quan el monolingüisme no és possible
L'any 2001 el president Pujol va visitar Estònia i Letònia, dos estats lingüísticament heterogenis però oficialment monolingües que alguns autors consideren un model per a un futur estat català independent. En aquella visita, a part de dir i repetir que Catalunya no buscava la independència, Pujol va pronunciar una conferència en què segons les cròniques de l'època "va exposar la seva satisfacció pels resultats del model lingüístic que s'ha aplicat a Catalunya, i va afegir que faria la mateixa política lingüística si Catalunya fos independent".
Onze anys després, tothom sap quina és la nova visió que Pujol té de la independència. Ara bé, en els seus últims pronunciaments Pujol no ha desmentit mai el que va dir en aquell viatge a propòsit de la política lingüística. Més concretament, no ha dit mai que l'estat català independent hagi de ser oficialment monolingüe. Pujol segurament continua pensant el que va explicar l'any 1995 en una conferència intitulada "Què representa la llengua a Catalunya?" En les nostres particulars circumstàncies sociolingüístiques, va dir, "no podem aplicar el model territorial", segons el qual l'única llengua oficial és la del territori. Certament, des del punt de vista lingüístic Catalunya no és com Flandes, ni com el cantó de Zuric, ni com el de Ginebra, que són els tres exemples que Pujol va esmentar. Catalunya s'assembla més a Brussel·les o als quatre cantons suïssos que (ho solem oblidar) tenen més d'una llengua oficial.
La perspectiva que Catalunya esdevingui un estat independent ha suscitat un debat sobre el paper del castellà. La qüestió s'ha centrat inicialment en la conveniència de reconèixer el castellà per assegurar el vot de les persones que parlen aquesta llengua en un referèndum de secessió. Però la qüestió també es pot plantejar fent atenció a la posició que la resta d'Espanya (RdE) i la comunitat internacional tindrien respecte a la política lingüística a l'hora d'avalar (o no) la secessió de Catalunya. Alguns autors han parlat de fer renúncies abans d'hora, com si en un escenari de secessió unilateral totes les opcions de política lingüística fossin possibles. Aquí és on una mica de realpolitik comparada pot anar bé.
Les secessions de Bòsnia i Hercegovina, Macedònia i Kosovo són instructives respecte a les possibilitats reals de decidir un règim lingüístic. En el cas de BiH, la República Srpska va optar inicialment per l'oficialitat exclusiva del serbi, però la comunitat internacional va forçar l'oficialitat addicional del croat i el bosnià; i la Federació de Bòsnia i Hercegovina primer va optar per l'oficialitat del croat i el bosnià però va ser obligada a incorporar també la del serbi. Macedònia va optar per l'oficialitat exclusiva del macedoni, però la sublevació armada albanesa va fer que la comunitat internacional imposés l'oficialitat de "qualsevol altra llengua parlada per un mínim del 20 per cent de la població", una condició que només satisfà l'albanès. I en el cas de Kosovo, tot i que la població que parla serbi no arriba ni en somnis al 20 per cent, el bilingüisme oficial ja va venir de fàbrica. El pla presentat per Martti Ahtisaari abans de la secessió unilateral de la província ja deia que les llengües oficials serien l'albanès i el serbi, un precepte que després va recollir la Constitució del nou estat.
Algú podria dir que hi ha els contraexemples d'Estònia i Letònia. Caldria replicar tres coses: en cap dels dos països la població russa constitueix la meitat de la població; inicialment tots dos països van optar per la doble oficialitat, i no és cap secret que el monolingüisme a ultrança que practiquen incomoda les institucions europees. Com va dir una vegada Gérard Stoudmann, un alt executiu de l'OSCE, seria "lògic" que el rus fos oficial a Letònia. El Consell d'Europa està cansat d'exigir a aquests països que compleixin el Conveni Marc per a la Protecció de les Minories Nacionals, que preveu un cert ús oficial del rus a l'administració local. I tots dos formen part del club d'estats recalcitrants que es neguen a ratificar la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, que empararia l'ús oficial del rus en molts àmbits.
En definitiva: si Kosovo, amb una població sèrbia tan exigua, ha hagut de reconèixer l'oficialitat del serbi, què fa pensar que Catalunya, on la meitat de la població parla habitualment castellà, podrà passar per alt la pressió internacional i sobretot la de la RdE (un membre de la Unió) perquè el castellà mantingui la seva oficialitat?