Monòleg de la iaia alliberada
M’he armat de valor i els hi he dit amb franquesa: els canelons esclavitzen les dones! Aquest any no cuinaré, ni carn d’olla ni punyetes. Qui vulgui tradició, que se la compri feta!
Després del dinar de Nadal, quan la borratxera comença a pesar i la sang baixa a l’estómac i fa caure a tothom en un son irrefrenable, les àvies de Catalunya, en lloc d’escarxofar-nos al sofà com la resta, ens tanquem a la cuina per fregar la vaixella de les dates assenyalades, i quan ja ho tenim tot net i sembla que, per fi, ha arribat el nostre moment de descans, ens hi tornem a posar: desossar el pollastre, salpebrar, picar la carn sobrant, sofregir, bullir, escórrer, farcir, beixamel i fet i fotut ja són les dotze de la nit i tothom ha desfilat cap a casa seva i hem tornat a quedar soles a la cuina. Tot plegat és com una mena d’Acció de Gràcies, però sense les gràcies.
Perquè l’endemà tothom endrapa, però ningú agraeix. Com a molt, el xicot nou de la néta murmura que estan molt bons, més per quedar bé que per una altra cosa.
Quan els he deixat anar que al supermercat en venen uns que per qualitat-preu estan molt bons, s’han fotut les mans al cap. “És tradició, àvia!”, “Com els teus no n’hi ha d’altres”, “Tot bon català, canelons ha de cuinar”. No ho són pas, de catalans, els canelons, vénen d’Itàlia, beneits! La nena, com si se sacrifiqués per salvar el món, ha dit que els faria ella; i encara ric. ‟Què ho buscaràs al gugle? -li he dit-. Ja correràs a trobar els del supermercat quan vegis la feina que porten!” Que en fa d’anys que reneguen del Nadal i ara els cou! No he vist a ningú acostar-se mai a la cuina per aprendre’n la recepta i seguir la tradició. Ja poden dir missa, aquest any ens ho fotrem tot precuinat i, encabat de dinar, amb els plats bruts i sense remordiments, quedaré amb l’Agustí del forn, que està viudo com jo i diu que té unes herbes mallorquines que, glopet a glopet, van escalfant-te fins que et vénen ganes de treure’t les faldilles.
