El xiclet televisiu de Bibiana Ballbè

La comunitat, el nou espai mediàtic de Bibiana Ballbè, combina la publicació de continguts digitals a les xarxes socials i a YouTube amb l’emissió d’un programa a TV3, que serveix de gran posada en escena. En certa manera, tota la primera part més virtual és l’excusa i la purpurina simbòlica per donar un halo efectista d’originalitat i modernitat a l’espai televisiu tradicional. Però aquesta estratègia és, en bona part, el gran secret de la presentadora i del seu projecte: tot està disfressat perquè sembli molt més del que realment és. La comunitat es ven als espectadors com “un programa col·laboratiu de reflexió”. És a dir, múltiples persones exposen les seves idees sobre aspectes concrets de la condició humana. El primer programa parlava sobre el fet de tenir talent, el segon sobre l’amor i el tercer reflexionarà al voltant dels diners. Si li traiem la disfressa, es converteix en una mena de L’ofici de viure de Gaspar Hernández en versió 2.0 hipster moderneta.

A nivell de realització, edició i muntatge sonor, la versió televisiva de La comunitat és una filigrana visual extraordinària. El joc amb les imatges és constant i esplèndid. Va més enllà de la simple voluntat d’ensenyar per crear una peça artística. Barrejant llenguatges audiovisuals (televisius, instagràmics i videoartístics), el programa és una mena de calidoscopi hiperactiu de punts de vista, diversitat d’interfícies i una mirada reticular. Però sempre gira al voltant d’un únic eix central: Bibiana Ballbè. Ella és la marca. Ella és el gran jo sobre el qual s’articula la posada en escena. Una Bibiana Ballbè omnipresent que parla a l’espectador, habitualment en primer pla i interpel·lant-lo des de la simultaneïtat d’espais. Ballbè es converteix en una mena de deessa digital amb el do de la ubiqüitat. Es dirigeix a l’audiència parlant a ritme de metralleta, amb un to esperonador i un positivisme excitatiu, amb un relat ultracuqui disruptiu que és, ras i curt, saturant. Enmig de múltiples contextos bonics ella apareix amb una vintena de conjunts diferents de vestuari al llarg de cada programa, amb uns canvis de roba màgics i instantanis. Especialistes i artistes vinculats al concepte sobre el qual es reflexiona són entrevistats o cedeixen els seus continguts per aprofundir en el desenvolupament de la idea que s’analitza. Seguidors i espectadors també hi diuen la seva. El resultat, però, és el súmmum de la superficialitat. La sobreestimació visual i l’esteticisme recalcitrant acaben provocant una frivolització dels continguts que devoren qualsevol pretensió intel·lectual. La comunitat construeix la fal·làcia d’omplir-se de contingut i el que aconsegueix es buidar-se de qualsevol profunditat. Filosofia fast food pròpia dels continguts digitals, impactant però lleugera i efímera. T’entra pels ulls i marxa ràpidament per les orelles. Simple xiclet televisiu que perd el gust a la tercera mastegada.