Víctima o terrorista?

Diumenge el 30 minuts emetia Guantánamo, la fi d’un malson, que té com a protagonista Mohamed Slahi. Va passar catorze anys tancat a Guantánamo acusat d'haver participat en els atemptats de l’11-S als Estats Units pels seus suposats vincles amb Bin Laden. Allà va patir anys de tortures per part dels militars nord-americans fins que, gràcies a la feina de dues advocades, va ser alliberat per falta de proves. Slahi va escriure una autobiografia i la pel·lícula The Mauritanian recrea la seva història. Però aquest reportatge fa un pas més endavant. El periodista que va donar una nova perspectiva al seu cas, John Goetz, ara l’ajuda a posar-se en contacte amb els seus torturadors després de dos anys d’investigacions i a enfrontar-s’hi cara a cara per parlar del que va passar a Guantánamo. Per tant és un 30 minuts que narrativament garanteix la tensió dramàtica i, sobretot, alimenta el dilema de l’espectador.

Goetz, que s’inclou en el reportatge, anuncia només començar: “Estic de viatge per anar a veure un home que considero un amic, però en realitat no ens hem vist mai, perquè quan el vaig conèixer ell estava pres a Guantánamo”. Un mal inici, com tots els reportatges que comencen anunciant un suposat vincle d’amistat –totalment innecessari– entre periodista i protagonista. Slahi és el protagonista de la seva investigació i diluir la línia entre l’ofici i el lligam afectiu en distorsiona el rigor. ¿L’advertència de l’amistat és un esquer per satisfer i anul·lar la prudència del protagonista? ¿És una fanfarronada? ¿O més aviat és una manera de justificar o dissimular un biaix informatiu?

Guantánamo, la fi d’un malson dona per bona la sentència judicial: Slahi és innocent perquè no hi ha proves que l’incriminin. Ni tan sols justifica per què, poc abans dels atemptats, l’home rep una trucada del seu cosí des del mòbil personal de Bin Laden. Però, d’altra banda, aquests petits elements serveixen televisivament perquè l’espectador sospiti de la innocència de Slahi. No s’explica els detalls de la trucada, ens el mostren inicialment amb una certa prepotència assegut a l’escriptori rentant-se les dents i mirant una ballarina que fa un ball seductor a la tele, i l’analista del cas de Mohamed Slahi a Guantánamo ens assegura que és un manipulador nat i està convençuda de la seva culpabilitat. Aquesta capacitat de retòrica i de seducció de Slahi farà dubtar constantment l’espectador. Les dues connexions virtuals amb el seu torturador i amb l’analista de dades són imprescindibles de veure, per la tensió i les reaccions de tots els personatges. Però sobretot perquè el reportatge aconsegueix explicar implícitament aspectes que van més enllà d’aquest cas concret, com els mètodes de l’exèrcit i el govern del Estats Units, el sistema judicial nord-americà i els traumes que se’n deriven. El reportatge, més que posar fi a un malson, deixa entreveure que el problema de fons continua existint.