Una psicòpata o algú com tu?
Netflix ha estrenat recentment el documental Amanda Knox. Si teniu ganes de passar una hora inquietant, mireu-lo. Rod Blackhurst i Brian McGinn han repassat la història d’un crim que va sacsejar Itàlia, Anglaterra i els Estats Units. Avui farà nou anys que l’anglesa Meredith Kercher va ser assassinada al seu pis d’estudiants a la localitat de Perusa. El documental porta el nom de qui va ser, durant molt temps, la principal sospitosa: la nord-americana Amanda Knox, juntament amb el seu company sentimental, Raffaele Sollecito. La història és tan rocambolesca que la víctima s’acaba convertint gairebé en una excusa per navegar en la psicologia de Knox. Sollecito és també un secundari curiós.
El principal valor d’aquest documental és que compta amb la col·laboració del personatge clau: Amanda Knox. Ella va relatant el que recorda, el que va sentir i el que va passar. Ara bé, tot just arrencar fa una declaració molt torbadora mirant a l’espectador: “O sóc una psicòpata amb pell de xai o sóc algú com tu”. És molt estrany, però molt, que algú que es considera innocent d’un crim no tingui cap mena de pudor a mostrar-se davant de les càmeres posant en dubte la seva innocència. De fet, la seva altivesa -una personalitat freda i fins i tot indiferent tenint en compte la tragèdia en la qual es va veure immersa- va afavorir la seva condemna inicial. Els tres sospitosos còmplices, ella, el nòvio i un traficant, van rebre una sentència de vint-i-sis anys de presó per la violació i les quaranta-sis punyalades a Kercher. Després de quatre anys a la presó, Knox i Sollecito van ser absolts per falta de proves biològiques.
El fet més rellevant del documental són els personatges que hi participen a part de la parella sospitosa. D’una banda, el fiscal italià que va portar la investigació del cas, amb ínfules de Sherlock Holmes, i un periodista sensacionalista del Daily Mail que es va traslladar a Perusa per informar del succés. El nivell d’egocentrisme de tots i cadascun dels testimonis del documental fa que la narració sigui encara més neguitejant: cap d’ells sembla aigua clara. El documental és un bon resum però no resol el cas. Al contrari, juga amb el misteri i potencia les incògnites per atrapar l’espectador. Knox i Sollecito no semblen incòmodes en aquesta situació. Un cop absolta, ella va vendre l’exclusiva als mitjans per milions de dòlars. El nòvio va col·laborar com a assessor en programes de tele sobre assassinats. Els autors del documental diuen que la seva intenció era retratar la part humana i discutir si com a societat estem més interessats en la informació o en l’entreteniment. Justament és això el que també et fa dubtar de la producció: no acabes de tenir clar si el que has vist és un documental o una pel·lícula amb uns actors magnífics.
