La triple víctima de 'Gran Hermano'
El diari El Confidencial ha fet públiques unes imatges vinculades a l’abús sexual que es va produir fa dos anys al programa Gran Hermano de Telecinco. Es tracta d’un vídeo gravat per la productora del programa, Zeppelin TV, que no es va emetre mai en antena i que forma part de les proves judicials del cas.
Les imatges són de l'endemà de l'abús. Al confessionari (l'espai on es comuniquen individualment amb l'organització del programa) mostren a la víctima de l’agressió les imatges de l’escena, de la qual ella tenia un record confús. Li expliquen que al concursant abusador l’han expulsat i la conviden a continuar al programa exigint-li que no expliqui a ningú el que ha passat. La noia, en un estat de nervis i desconsol terrible, demana sortir d’aquella habitació però li impedeixen la sortida. Tremolant i plorant d’angoixa, la concursant està atordida pel so dels abusos sexuals que ha patit, que li emeten des del control tot i que ella demana que el treguin.
És obvi que després de l’abús sexual la noia va ser víctima d’un abús d’autoritat. La productora i la cadena no van impedir l’agressió i, a sobre, la van intentar silenciar, la van retenir contra la seva voluntat i, per tant, van atendre de manera negligent una víctima d’abusos sexuals. La concursant, per cert, continua en tractament psicològic. Aquesta setmana la noia ha tornat a ser una víctima perquè El Confidencial ha vulnerat el seu dret a la intimitat. Han difós públicament unes imatges que formaven part de la seva privacitat, perquè, en aquell mateix vídeo, li asseguren que allò no serà emès per televisió.
El vídeo que hem hagut de veure, però, ens fa reflexionar sobre fins a quin punt hi ha una determinada generació d’individus, tant davant com darrere les càmeres de Gran Hermano, que han atribuït una autoritat a la televisió i al concurs que va més enllà de la lògica i de la legislació. Les normes del concurs de no poder sortir de la casa i mantenir-los incomunicats, que és un joc, l’han convertit (i no només en aquest exemple terrible) en una mena de llei suprema: la televisió com a òrgan tirà de les vides que acull. En el vídeo veiem com l’organització del programa se sent amb l’autoritat de maltractar (perquè no la van tractar bé) una noia víctima d’un abús sexual. Li prohibeixen sortir del recinte que ocupa i li exigeixen silenci sobre els fets. I ella, desconsolada i fràgil, no té més remei que acceptar, com si l’ordre fos d’origen diví. Aquell experiment sociològic del qual parlava Mercedes Milá fa vint anys, ara sí que s’ha complert. Gran Hermano ha aconseguit convertir els productors i treballadors del programa en tirans que es creuen que aquell concurs es regeix per una llei que està per damunt dels drets de les persones. Cal analitzar l’explosió dels reality shows a la televisió com a creadors d’una immensa quantitat d’individus que atribueixen a les càmeres i les pantalles una autoritat exclusiva i suprema.
