Tricicle: un homenatge massa convencional

Dimarts, a TV3, vam veure Tricicle 40, un repàs a la trajectòria de la tripleta còmica de més èxit al país coincidint amb el seu comiat dels escenaris. Va ser el tercer programa més vist del dia a Catalunya després de les dues edicions del Telenotícies. Un indicatiu que Tricicle sempre és un plat que ve de gust i que té l’estima incondicional del públic. Aquest Sense ficció, amb el segell de Minoria Absoluta, tenia més de reportatge que de documental. Era formalment correcte: un repàs a la seva trajectòria des del seu naixement fins a l’actualitat posant èmfasi en els moments més estel·lars de la companyia, una recopilació exhaustiva dels esquetxos més emblemàtics jugant amb el pas del temps, declaracions de Carles Sans, Joan Gràcia i Paco Mir valorant la seva evolució i explicant els processos de creació, la participació d’un parell de col·laboradors més estrets, i una selecció de celebritats que intervenen per cantar les excel·lències de Tricicle. Era just i honest. Un plantejament estàndard de reportatge que executa amb rigor la seva funció. Però televisivament era convencional i pla. Si no fos pels esquetxos que vèiem i la manera com aquests estimulen la nostra nostàlgia, el reportatge no s’imbuïa gens de l’energia de Tricicle. A nivell de guió li faltava audàcia, ànima i esperit de creativitat, que és el que caracteritza la feina de Tricicle. Tot es construïa a base de paraula quan, justament, és l’antítesi de la filosofia de la companyia.

Tricicle 40 patia d’un clàssic dels reportatges d’homenatge: el síndrome del famoset. Fer participar del relat uns famosos només per la seva condició de ser-ho, sense que s’entengui quin és el vincle. ¿Les reflexions de Joan Manuel Serrat o Aitana Sánchez Gijón aporten un punt de vista significatiu? És un recurs tòpic -i passat de moda- que serveix per donar autoritat als protagonistes. Però a Tricicle no li cal.

D’altra banda, un Sense ficció permet una llibertat i un procés de creació que va més enllà de la combinació d’imatges d’arxiu amb declaracions de persones assegudes parlant a càmera. Tricicle ha sabut crear un llenguatge propi amb el qual el reportatge no hi jugava. Li faltava curiositat televisiva. No comprovava la transversalitat del seu humor, l’habilitat per construir una rialla en una criatura de vuit anys, una dona de quaranta o un avi de noranta. Era un reportatge molt estàtic per a un grup de teatre que s’ha definit pel treball corporal, la interacció dels seus tres membres i el talent per connectar amb el públic. Carles Sans recordava una frase: “Tricicle forma part de la memòria emocional del país”. Una gran veritat. Però el reportatge no ho reflectia prou, bàsicament perquè s’oblidava d’una part importantíssima de la història de la companyia: el públic i la reacció de la gent. Tricicle 40 no plasmava l’habilitat per cridar l’atenció, sorprendre, fabricar una rialla o transformar l’estat d’ànim. No aprofundia en la manera com l’humor de Tricicle ha deixat empremta en diferents generacions i ha creat gestualitats i sons que formen part de l’imaginari col·lectiu.