Telecinco i el terrorisme segons Rafael Vera

Dimarts a la nit Telecinco va estrenar la minisèrie El padre de Caín. Ambientada a Euskadi l’any 1980, en ple auge del terrorisme d’ETA, el punt de vista narratiu és el de la Guàrdia Civil de la caserna d’Intxaurrondo, que en aquella època patia la mort d’un dels seus homes gairebé cada setanta-dues hores. Si fa dues setmanes comentàvem que Telecinco ens estava pintant el franquisme de color de rosa amb la sèrie Lo que escondían sus ojos, amb El padre de Caín també distorsiona, sobretot en el terreny emocional, el conflicte basc. El protagonista (Quim Gutiérrez) és un membre del cos que demana voluntàriament ser destinat a Sant Sebastià. Ara bé, forcen un fals equilibri narratiu fent que el personatge sigui contrari a les tortures dels detinguts d’ETA. El primer episodi traspua un missatge subliminar que en certa manera justifica la trama dels GAL. Deixa entreveure que la situació era tan crítica que va ser inevitable i fruit d’una degradació natural del problema. Però on rau veritablement l’escàndol de tot plegat és que l’autor de la novel·la en la qual es basa l’argument és, atenció, Rafael Vera. Ens trobem davant l’esperpent que la tele acaba emetent la historieta d’amor i lluita antiterrorista que s’ha inventat, precisament, un dels responsables de la guerra bruta contra ETA. El qui va ser secretari d’estat per la Seguretat en el govern de Felipe González i condemnat per delicte de segrest i malversació de diners públics per la seva implicació en la trama dels GAL, ara resulta que ens fa pedagogia literària perquè els ciutadans entenguem la complexitat del conflicte basc. Té nassos que qui va contribuir a empitjorar el conflicte terrorista, en comptes d’explicar tot el que va ordir amb Felipe González i revelar com es va gestionar el terrorisme d’estat des de les més altes esferes del govern, ara ens expliqui filigranes de pa sucat amb oli d’un guàrdia civil que s’embolica amb la mestressa d’un hostal perquè està devastat per la violència. Que Rafael Vera ens doni lliçons sobre la complexitat política, social i emocional del que passava a Euskadi és, fins i tot, ofensiu.

Des del punt de vista estrictament televisiu El padre de Caín és una producció ben feta pel que fa a factura visual, recreació d’ambients i interpretació dels actors. El ganxo és indiscutible: hi ha suspens, acció, sang i sexe. I intuïm que de cara a la segona part la trama sentimental es tornarà molt més complexa perquè s’hi veuran barrejats elements ideològics. Però El padre de Caín no deixa de ser un exemple més de la incapacitat que hi ha a Espanya per crear una producció audiovisual de qualitat que pugui reflectir amb honestedat, autocrítica i equilibri la complexitat històrica del país.