Ai, les tardes de TV3...
Dilluns TV3 va estrenar el nou programa de sobretaula que substitueix el Divendres. El que salta a la vista, tot just començar Tarda oberta, és que té un dels platós més lletjos de la història de la cadena. Unes xarxes de gots de plàstic que donen una imatge pobra i ruïnosa. De lluny, sembla paper de bombolles i que tinguin el decorat a mig desembalar. Les butaques d’entrevistes són una mena de cadires de jardí de xalet dels anys seixanta i les tauletes auxiliars semblen mobles provisionals, per sortir del pas.
L’encapçalen Ruth Jiménez i Vador Lladó. Ella, solvència contrastada, executora correcta i més bregada en la gestió del ritme televisiu. Lladó encara no exhibeix l’espontaneïtat radiofònica que el caracteritza.
Però el problema greu de Tarda oberta és la seva banalitat, insubstancialitat i una mena d’amateurisme ingenu en l’elecció de continguts i l’elaboració dels guions. Els temes d’inici, massa centrats en l’atemptat de Barcelona, queden antics, no marquen diferències i no han ajudat al to posterior del programa.
En la primera tertúlia, l’actualitat es planteja a partir de preguntes tipus test amb opcions humorístiques. Rep el mateix tractament un ciclista que cau que la dada de l’atur, i les qüestions s’aborden amb una frivolitat que espanta desaprofitant els convidats. El programa pretenia abordar l’actualitat d’una manera diferent i àgil però el que traspua és superficialitat, poc enginy i falta d’esforç en la preparació. Amb tot, el segon dia millor que el primer.
El programa transmet sensació de fredor i d’espai desolat. Feia patir quan Ruth Jiménez va demanar un aplaudiment i es va sentir una claca pobra (i enllaunada?) de fons. Fer que la directora de cine Carla Simón endevinés cançons va ser un absolut fracàs. Et compadies del col·laborador i de la pobra convidada. En cada secció hi ha un infantilisme en què tot s’ha de convertir en joc. La tertúlia final amb els col·laboradors, que malden per fer riure amb escorrialles trobades per internet, és d’una decadència televisiva pròpia d’unes pràctiques de facultat. I això que tots plegats s’esforçaven a interactuar, riure i escenificar el divertiment. L’enjòlit final era veure a quin d’ells li farien explotar un globus d’aigua al cap. Això de veure persones adultes fent bromes de pati de l’ESO és ridícul. Si les tardes de TV3 han de revifar amb tonteries sobre com se sap si un pollastre està refredat, estem arreglats. Tarda oberta ha confós l’entreteniment amb la tonteria, i la tonteria amb l’humor. Costa d’entendre què és el que ha passat amb aquest programa. Que Mediapro, una productora tan solvent, exigent i experimentada en continguts, només hagi pogut proporcionar aquest bunyol a la televisió pública és desconcertant. Si això és el que han pogut preparar amb més temps, quan el programa agafi velocitat de creuer en temporada regular, veurem què passa.