'Stranger things': la paranoia americana
Netflix ha estrenat la tercera temporada de la sèrie 'Stranger things'. Un consell: si aquestes vacances teniu adolescents morts de fàstic enganxats al mòbil i amb qui sentiu que teniu poc a compartir a nivell mediàtic, consumir-la des de la primera temporada pot ser una bona idea per a les nits d’estiu i un generador de temes de conversa extraordinari per a les hores de sol. 'Stranger things' és la sèrie que et retorna a la nostàlgia dels vuitanta de manera impecable, però també a la narrativa que va desenvolupar la Guerra Freda entre els Estats Units i el bloc soviètic. La Nord-amèrica profunda on no hi passava res i on els nens campaven lliures amb bicicleta fins a altes hores de la nit i jugaven als soterranis rep la inoportuna visita d’un intrús malfactor. El terror dels espies, el temor a un govern que amaga informació als seus ciutadans, la cursa per la investigació com a element clau per ser una potència mundial, els fenòmens paranormals com a conseqüència i argument narratiu de rerefons, la posada en valor dels coneixements científics i tecnològics, els concursos de cultura general a la televisió com a element de distracció massiva... És la confrontació entre la innocència i l'enginy infantils i la prepotència i abús de les forces governamentals. La llibertat versus el poder. 'Stranger things' és el retorn a l’esperit d''ET' i dels 'Goonies'; aquesta vegada, però, l’intrús és un monstre creat per l’home en els seus experiments per descobrir noves dimensions i el poder de la ment com a arma de destrucció de l’enemic.
Un dels elements clau de 'Stranger things' és el càsting, amb un elenc de nens que estableixen una sintonia entre ells que dona uns resultats extraordinaris a nivell interpretatiu. No fa por, però tots els recursos narratius i l’habilitat de gestionar-los crea un argument trepidant encara que les estratègies siguin òbvies. Són tòpiques, però sempre estan ben fetes. I aquesta evidència forma part de la marca de la sèrie.
Ara bé, potser la tercera temporada se'ls ha escapat una mica de les mans. Sembla una paròdia passada de rosca de la primera i la segona temporada. La canalla els ha crescut massa de pressa i s'han convertit en uns adolescents a vegades una mica desconcertants. Les referències culturals i iconogràfiques dels anys 80 configuren un catàleg tan impressionant que, com a espectador, t’obliga a una doble lectura permanent que et distreu de l’acció. La incorporació dels militars russos en l’argument s’acaba transformant en una paranoia exagerada. L’enemic és tan diferent que tot canvia: hi ha un increment de la violència física i un humor més barroer que et distancia de la sèrie. Malgrat tot, l’estrena de la tercera temporada és l’excusa perfecta per veure-la des de l’inici aquestes vacances.
