La solidaritat de Toni Soler
PeriodistaDilluns es va produir un fet mediàtic molt curiós. Mentre a l’'Està passant' mostraven el seu suport a Dani Mateo per la polèmica dels mocs i la bandera espanyola i imitaven el seu gest, a 'El intermedio' demanaven disculpes a l’audiència per haver ofès la sensibilitat dels espectadors. Una paradoxa televisiva que reflecteix molt bé el país on vivim i com afrontem les complexitats polítiques i ideològiques.
A l’'Està passant', en Toni Soler i en Jair Domínguez explicitaven el seu desig de solidaritzar-se amb Dani Mateo i proposaven sonar-se amb la bandera catalana. Primer en van treure una de grossa que, amb arguments poc consistents, van descartar i van optar per un dispensador de senyeres en forma de mocador. Va ser una manera de suavitzar l’esquetx en comparació amb el d’'El intermedio'. Mocar-se amb minibanderes catalanes que sortien d’una mena de capsa de clínexs defuig la posada en escena institucional que va fer Dani Mateo i traspua certes reticències a l'hora d'imitar. El gest honora Toni Soler i companyia. L’experiment, però, té un subtext a tenir en compte: l’exercici televisiu explicita el desig de solidaritzar-se amb un company de professió però, en el fons, denota una intenció implícita de demostrar que, en qüestions d’identitat nacional, i malgrat els clixés que ens precedeixen, els catalans som més capaços que els espanyols de transgredir els nostres propis símbols amb sentit de l’humor. És a dir, es recorre a certa exhibició per demostrar quina comunitat de patriotes és més capaç de riure’s d’ella mateixa. L’acció de Toni Soler a l’'Està passant', més enllà d’un gest simbòlic de solidaritat, és un acte de subtil ostentació de la maduresa política i la cultura de l’humor que suposadament hi ha a Catalunya en contrast amb l’escàndol, la intolerància i la indignació que s’ha produït a Espanya amb el constipat antipatriòtic de Dani Mateo.
L’experiment ha funcionat: Toni Soler s’ha pogut mocar amb la senyera sense més conseqüències i l’audiència ho ha rebut amb gran esportivitat, cofoia de pertànyer a l’equip del sentit de l’humor i dels tolerants. Sempre és més fàcil riure com a resposta a un fet del qual ja hi ha una experiència i un escàndol previs, perquè ens ensenya a reaccionar per oposició i de manera més civilitzada. També es rep millor que qui es moqui amb la senyera sigui Toni Soler que si ho hagués fet, per exemple, Jordi Évole.
El desengany ha sigut amb Wyoming, que, resignat i en nom del programa, es va disculpar amb arguments decebedors: “No había intencionalidad política ni ningún posicionamiento editorial detrás. Era simplemente humor”. Va admetre que era un esquetx fallit i es va excusar amb La Sexta, pels “líos y enredos” ocasionats. I aquesta és la cadena progre. L’esquetx no ha estat fallit perquè si l’humor ens ha de fer reflexionar i evolucionar sobre les esquerdes i les pròpies fragilitats, ho ha aconseguit.
