13/07/2020

El soldat de la transparència

Diumenge el 30 minuts emetia Assange, el gran perseguit. De Julian Assange, el fundador de Wikileaks, se n’han fet molts reportatges i aquest, tot i no aportar cap informació especialment reveladora sobre el cas, sí que actualitza els últims esdeveniments, després que Assange fos arrestat a l’ambaixada d’Equador i tancat a la presó d’alta seguretat de Belmarsh, a Londres.

Inscriu-te a la newsletter Comprar-se la democràciaLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El reportatge, de producció francesa, sintetitza amb claredat el cas i aprofundeix en els motius pels quals l'Equador va entregar Assange a la justícia britànica. Aquesta és, segurament, la part informativament més llaminera del reportatge, on es revela com, un cop Lenín Moreno guanya les eleccions d’Equador, boicoteja la vida d’Assange a l’ambaixada i l’espia per justificar la retirada de l’asil polític que li havien concedit fins aleshores. Tot l’entramat de la contractació d’uns suposats serveis de seguretat per dinamitar la convivència de l’informàtic australià està ben documentada. Les imatges d’Assange a l’ambaixada aconseguides a través d’unes càmeres ocultes i fruit d’aquest espionatge resulten molt impactants. Potser, en aquest sentit, falta una mica d’informació complementària sobre com la reclusió durant 2.487 dies hauria afectat Assange. Tampoc s’explica que, en aquest temps, el protagonista hauria tingut dos fills amb una de les seves advocades. En alguns casos, el reportatge sembla protegir algunes facetes i detalls rellevants. Cau en certa superficialitat.

Cargando
No hay anuncios

Un dels punts forts del reportatge són alguns dels testimonis, especialment aquells que havien tingut una relació més directa amb Assange o havien pogut visitar-lo a l’ambaixada, com l’exparlamentària europea Eva Joly o, sobretot, l’excònsol d’Equador a Londres, que amb una contundència sorprenent corrobora tota la teoria del boicot de Moreno a Assange per interessos polítics. D’altres testimonis semblen tenir una funció més efectista. L’amic hacker alemany, que diuen que renuncia al seu anonimat per parlar en el reportatge, o el periodista que, abans de parlar, ensenya a la càmera un premi que li van donar per demostrar la seva autoritat informativa en el cas Assange, són útils per fer avançar la història. Assange, el gran perseguit fa, molt encertadament, el llistat de totes les informacions que Assange va donar a conèixer mundialment. El reportatge exposa amb equilibri el debat sobre qui és aquest informàtic: si un espia traïdor o un facilitador d’informació als mitjans de comunicació, un “soldat de la transparència” com l’anomenen en el reportatge. El final acaba amb certa voluntat misteriosa i simbòlica: l’absència de nous informes a Wikileaks. Els últims segons del reportatge ens serveixen amb safata la reflexió més important: com l’empresonament d’Assange està protegint la impunitat dels governs. En plena crisi mundial, temps tan convulsos i grans incerteses, si Wikileaks funcionés, què sabríem que ara ignorem?