CRÍTICA TV

Sang fresca per a un Dràcula encantador

i Mònica Planas
10/01/2020
2 min

Netflix i la BBC han creat una nova versió televisiva de la llegenda del comte Dràcula, aquesta vegada com una sèrie de tres episodis llargs, de noranta minuts, que tenen la intensitat narrativa de tres pel·lícules. L’adaptació de la novel·la de Bram Stoker és de Mark Gatiss i Steven Moffat, els creadors de Sherlock, i el seu segell estilístic perdura.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Dràcula s’ha portat tantes vegades a la pantalla que pot semblar un desavantatge a l’hora de despertar la curiositat dels espectadors. En canvi, la gran virtut d’aquest nou Dracula és que s’ha aprofitat aquesta circumstància per jugar amb nosaltres i oferir-nos una cosa una mica diferent. Els punts forts del nou Dracula són, en primer lloc, un relat més entremaliat que no es recrea en els tòpics que ja coneixem (la mossegada al coll, el terror a la creu i a la llum del sol, el reflex al mirall...) sinó que els utilitza per reflexionar sobre l’essència del vampir i el perquè d’aquestes regles. La investigació sobre la condició més profunda del monstre es fa a través d’un altre personatge clau, la germana Àgatha, una monja que, més enllà de l’interès per carregar-se Dràcula, té una curiositat extraordinària per entendre el perquè de l’existència d’aquesta bèstia. És una antagonista perfecta que trenca tots els clixés sexistes que el cinema clàssic va atribuir a Dràcula. És més, estem davant d’un Dràcula bisexual, amb l’afegit que la seva condició està totalment normalitzada en el relat. La sèrie aprofundeix en els tres grans elements de la novel·la de Stoker: la sang, la sexualitat i la religió (o potser seria millor dir-ne espiritualitat) com els tres pilars fonamentals. I el subtext de la vida i la mort i la capacitat de transcendir.

L’altra gran virtut és el sentit de l’humor finíssim, amb algunes picades d’ull a l’espectador, fins i tot creuant, puntualment, de manera trapella i subtil, la línia entre el relat clàssic i l’època contemporània. L’escena en què Dràcula apareix davant la porta del convent és sensacional. Gatiss i Moffat són astuts a l’hora d’explicar una història de l’època victoriana tenint present la percepció d’un espectador del segle XXI. Busquen sorprendre’ns amb girs de guió molt hàbils, amb una narració una mica més evolucionada i simbòlica i el compromís d’innovar sense trair l’essència. De fet, els homenatges a totes les grans adaptacions hi són presents. Claes Bang, l’actor que interpreta Dràcula, és l’elecció perfecta. Té els trets d’un intèrpret clàssic (amb una semblança física a Christopher Lee indubtable) però ha amarat el personatge d’un enginy i una astúcia que el converteixen en un protagonista molt emocionant i captivador, especialment a mesura que es va transformant.

Si els dos primers capítols són fantàstics, el tercer és desconcertant. Té un component simbòlic boníssim i ple de referències, però es perd narrativament en una història que agafa aires de culebró de vampirs per a adolescents. Amb tot, el primer quart d’hora i els dos minuts finals compensen el visionat. El nou Dracula de Netflix i la BBC té l’ingredient imprescindible per tenir èxit: sang fresca.

stats