La samarreta de Puigdemont
PeriodistaLa nova polèmica sobre TV3 té a veure amb el vestuari de la presentadora del Preguntes freqüents. Des del primer dia d’emissió d’aquest programa, la samarreta del conductor fa una al·lusió gràfica a la qüestió d’actualitat que es debat. Dissabte se centraven a analitzar la resolució del TC i la investidura de Carles Puigdemont. La samarreta escollida era una silueta del bust de Puigdemont. El rostre no quedava definit, però el cabell i la muntura de les ulleres singularitzaven el personatge. Es veia a venir la polèmica. ¿S’imaginen veure María Casado, de TVE, presentant La mañana de La 1 amb una samarreta amb el perfil de Rajoy?
En cap moment Laura Rosel va fer referència al simbolisme del dibuix. Seria frívol i reiteratiu. Alguns espectadors habituals del programa poden acceptar la convenció que el grafisme de la samarreta és una qüestió purament al·lusiva al tema d’anàlisi. Els responsables del programa ho han justificat posteriorment i també han aclarit que no era la cara de Puigdemont sinó una careta.
Però a la tele una samarreta amb un gràfic és un impacte visual perquè l’espectador n’infereixi un significat. I culturalment, arreu del món, les al·lusions polítiques al pit d’una samarreta tenen una connotació reivindicativa, especialment si inclouen la imatge d’un polític. Hi ha una convenció social que ens fa entendre que les samarretes amb lemes o imatges polítiques tenen un valor simbòlic per a qui les llueix, són una extensió gràfica d’una idea o convicció personal. L’estilisme de la CUP n’és l’exemple més clar. Seguint els codis interpretatius, si veiem una samarreta amb una silueta de Puigdemont és lògic que s’entengui que hi ha un vincle intel·lectual amb allò que representa. És estrany que ningú del programa pensés que el fet que una presentadora d’una tele pública lluís l’efígie de Puigdemont al pit provocaria un escàndol. I costa d’entendre que Laura Rosel, com a periodista d’una tele pública, acceptés posar-se-la.
Francament, són ganes de posar-se en entredit per no res. Segur que hi havia infinites alternatives gràfiques menys conflictives. En una tele pública en crisi, víctima d’un 155 encobert, constantment qüestionada, desacreditada i fiscalitzada, aquesta polèmica era tan previsible com innecessària. Costa justificar-ho. Ja pots dir missa, que un rostre en una samarreta tothom sap què implica. Igual que costaria defensar que una presentadora de TVE portés una imatge de Rajoy al pit, per més que t’argumentessin que és al·lusiu al tema de debat. No és que es tracti de doblegar-se a les exigències dels que odien TV3. Consisteix a no posar-los les coses tan fàcils ni donar munició gratuïta que desprestigia la resta de feina ben feta. S’ha de reivindicar allò que és professionalment legítim i essencial en una tele pública en comptes de fer-se gols en pròpia porta amb merders perfectament estalviables que perjudiquen la cadena.