Quatre dones molt valentes
Diumenge el 30 minuts emetia Vull escollir-lo jo, un reportatge que mostrava el testimoni de quatre dones catalanes que van ser obligades o coaccionades a casar-se amb homes imposats per la seva família, amb l’agreujant que, a més, ho havien de fer quan eren menors d’edat. El programa posava de manifest una forma més de violència masclista, en aquest cas exercida també per part de la família i la comunitat, emparant-se en tradicions culturals i religioses. Potser el títol grinyolava una mica. Vull escollir-lo jo apel·la a la facultat de poder triar el marit com si el matrimoni fos, sense alternativa, l’objectiu obligat. Potser si el títol hagués fet referència a la llibertat de decidir en general sobre les seves vides s’hauria ajustat més a les circumstàncies que expressaven ara les protagonistes.
El reportatge tenia l’encert d’explicar casos que s’han produït en el nostre entorn geogràfic proper i posava de manifest que és un fet que ens implica com a societat i que no és aliè a la nostra realitat. També denuncia un tipus de violència masclista més desconeguda: la que exerceix un col·lectiu i el mateix entorn familiar, que implica una pressió sobre la víctima i un encobriment del delicte que complica les possibilitats de demanar ajuda i de ser ajudat. El millor del reportatge és com les quatre dones ofereixen el seu testimoni mostrant la seva nova realitat. No són retratades com a simples víctimes passives que relaten uns fets del passat. Ens les mostren a totes en un nou context vital, lliures, independents, amb nous objectius, amb un discurs contundent que mostra una evolució personal. Els conceptes de valentia i determinació que sovint es fan servir per fer referència a les dones que han sobreviscut i s’han alliberat d’una situació de maltractaments físics o psicològics, no són només paraules, sinó que s’ensenyen molt clarament a l’espectador. La força de rebel·lar-se contra allò que se’ls imposa, la capacitat de demanar ajuda a les persones adients, un entorn que explica la resiliència d’aquestes dones i l’explicació del seu creixement personal fins a recuperar l’estabilitat personal. El reportatge ens les presenta en la seva nova vida: vivint al marge de les imposicions familiars, sentint-se realitzades exercint una professió, amb autonomia, nous objectius i voluntat de guarir les ferides del passat.
Era corprenedor veure amb quina enteresa totes elles explicaven la seva història, fins i tot amb fotografies. I també com, sobtadament, podia reaparèixer el neguit i el dolor profund d’aquella època, l’ombra del pes de la família, de la tradició i del sentiment de culpa.
Per no estigmatitzar determinats aspectes culturals associats a les ètnies d’origen, el reportatge incloïa el testimoni de persones que han trobat l’equilibri entre el matrimoni acordat i la llibertat individual. Malgrat tot, era un element secundari. Perquè, el que millor feia aquest 30 minuts era donar un missatge optimista i empoderador a les víctimes de violència masclista, que és el que més li falta a la televisió.
