Risto Mejide: de publicista a alcavot televisiu
La degradació dels continguts mediàtics que està protagonitzant Risto Mejide s’està precipitant a marxes forçades. Amb el nou All you need is love... o no de Telecinco comença a tocar fons. L’espai vol ser una versió renovada de l’antic Lo que necesitas es amor. L’actualització del format és només a nivell de llenguatge televisiu, que proposa la tertúlia a la vegada que presentador i col·laboradors exerceixen d’alcavots. Però els continguts que destil·la el programa continuen sent tan retrògrads i tòxics com és habitual en aquest tipus de format que converteix la dependència afectiva en espectacle. El programa continua exhibint relacions malaltisses, dones víctimes del masclisme i pidolaires emocionals com un divertiment lamentable que provoca vergonya aliena a l’espectador. All you need is love... o no és el típic programa que et fa canviar de canal perquè no suportes el patetisme que estàs veient a la pantalla.
El desaforat egocentrisme de Risto Mejide el porta a una conducta prepotent i arrogant. Una altivesa que esdevé ridícula enmig d’un panorama tan decadent, xaró i de pobresa intel·lectual. Els participants que posaven les seves misèries sentimentals al servei del programa semblaven rampoines tretes d’un Gandia Shore o qualsevol altre reality esperpèntic. Els teatrets emocionals que muntaven davant les càmeres no tenien credibilitat i els drames afectius que explicaven eren d’un interès nul. Un noi enviava una caca a un altre noi que no havia correspost a les seves demandes amoroses, una noia posava un parany al seu company per aconseguir tenir una prova de les seves constants infidelitats i esbroncar-lo en públic, una dona desesperada recorria al programa perquè la seva parella l’enganyava i Risto l’havia de comminar a corregir la conducta de l’infidel. All you need is love, com molts altres programes de Telecinco, normalitza l’amor malaltís, la gelosia com a sinònim d’estima, les relacions tòxiques i la submissió de la dona. Els mascles alfa prepotents i depravats rebien aplaudiments i els reien les gràcies. Risto Mejide, després de saber que una noia havia rebutjat la declaració d’amor del seu amic i company de pis, reia perquè considerava que ella l’havia dut a l’equívoc: “¡Esto es ser una calientapollas!” Mejide passa de la vulgaritat a la carrincloneria més groga portant des de Damasc la mare d’un noi sirià que no para de plorar. Si amb el Lo que necesitas es amor Jesús Puente simbolitzava el masclisme ranci de l’Espanya cañí que convencia les dones maltractades de perdonar el marit, ara Risto Mejide és la màxima expressió del neomasclisme imperant avui dia, prepotent, esnob i immadur. La vanitat està enfonsant el publicista en el patetisme mediàtic. La pitjor propaganda d’ell mateix se l’està fent en pròpia porta.
