Pou: el rodamon de saló
Crítica de tele'Cases d’algú' és el programa que ens havia de fer veure món i, per ara, ens ha servit sobretot per descobrir el Joan Maria Pou més simpàtic, atent i receptiu. Visitar les cases dels turistes que intercepta per Barcelona, més que una troballa de noves cultures, nous hàbits i costums, ha acabat sent les vivències d’un aventurer selecte del Primer Món, que balla salsa a Puerto Rico, visita cases de luxe a Costa Rica, coneix bodegues i s’atipa a Euskadi, navega per Miami, es posa faldilla a Escòcia i lliga un tall rodó a Milà. El més exòtic que li hem vist fer és muntar una tenda de campanya a Romania i banyar-se en un riu. Dimecres el seu mèrit era tallar bé la llonganissa.
Arribar a l’altra punta de món per preguntar-li a una parella com es van conèixer o fer plorar la família preguntant per l’avi mort és la nova aventura. "M’hauria encantat conèixer el Nono", comenta en Pou amb veu compungida sobre la família de carnissers a Milà. Fins i tot ell sembla colpit per l’absència. A en Pou tot li encanta. "M’encanta!", repeteix a cada programa: el llit, la instal·lació de ràdio, la faldilla, la mestressa esbojarrada, la parella d’amfitrions, l’obra de teatre, el iot, la posta de sol, la casa, la cuina de la mansió... En Pou és el nou apassionat viatger del Primer Món i la cultura occidental, un rodamon de saló. Gairebé tothom és de la mateixa raça que ell, viuen en cases d’estructura similar, tenen calefacció, mengen amb coberts, es tapen amb llençols de cotó, surten a passejar i practiquen algun esport. I, tenint en compte el patrocinador del programa, tothom celebrarà el mateix Nadal i es menjarà els torrons Vicens. És lògic: són turistes localitzats a Barcelona i això comporta un determinat perfil. Tothom té vides diferents però totes són molt semblants. Vides que ens interessen més aviat poc, però a qui interroguen com si les seves circumstàncies individuals ens semblessin apassionants. Famílies que més o menys se’n surten per viure bé i fer un viatget de tant en tant. 'Cases d’algú' és una mena de National Geographic fet a mida per a un explorador acomodat en què el trajecte en avió ens porta sempre al mateix lloc i al mateix món, si fa no fa el que trobaríem també al costat de casa. Potser, ves a saber, aquesta és l’aventura: que enlloc hi passa massa res però ens hem de creure que el llarg trajecte ha valgut la pena.
Se suposa que hem d’estar interessats per l’infart d’un home anglès i les penúries de la seva iaia, ens hem d’il·lusionar pel futur laboral del fill del carnisser i hem de parar l’orella quan en Pou pregunta al matrimoni basc qui heretarà la finca si no tenen fills. I aleshores el presentador intrèpid, curull de plaer, s’emocionarà i dirà "M’encanta!" i tornarà cap a casa amb l’ànima plena, caminant cap a l’horitzó com si no fos la mateixa persona. Diuen que de vegades el viatge és interior. Espero que sigui així perquè costa explicar quin sentit té el bitllet d’avió.
