Poc sexe i molta maraca
Sexe, maraques i chihuahues. Amb aquest títol, era impossible resistir-se a visionar el Sense ficció d’aquest dimarts. El documental que repassava la vida de Xavier Cugat va aconseguir ser líder d’audiència. I això que sobretot la primera part es va fer una mica feixuga. A l’hora de la veritat hi havia més maraques i chihuahues que no pas sexe. La producció va aconseguir donar a conèixer la dimensió de l’artista i explicar amb detalls i rigor fins a quin punt Cugat va ser una estrella a Hollywood i també una influència molt important a escala internacional en l’àmbit musical. La feina de recerca d’imatges d’arxiu era meticulosa i, tot i que era difícil, la narració des del punt de vista visual feia grans esforços per il·lustrar etapes de la vida de Cugat que segurament eren difícils de traduir en imatges. Potser per als espectadors més indiferents a les influències musicals i a la tradició orquestral cubana hi va haver estones que la trajectòria del personatge es feia una mica massa monòtona. Ara bé, de tant en tant, sempre apareixia l’espurna en el relat que et tornava a connectar amb la història: noms propis de grans estrelles de Hollywood o passatges biogràfics s’insinuaven una mica tèrbols.
L’últim tram del documental, quan es comença a explicar la seva decadència barcelonina, va ser el millor. La vida a l’Hotel Ritz, els seus problemes econòmics, els trucs hospitalaris per cobrar de les assegurances mèdiques americanes, l’enginy per alimentar-se amb tots els luxes tot i estar en la ruïna, i les vicissituds entorn del Rolls-Royce es van convertir en l’etapa més divertida. El testimoni de la Nina explicant el pacte professional que va mantenir amb Cugat servia de colofó a tot el seguit d’historietes sentimentals que havíem anat coneixent del personatge. Algunes posaven en relleu la poca altura moral del protagonista. Que la Nina, amb naturalitat, expliqués com ell li va proposar casar-se a canvi de catapultar-la a la fama, cobrar l’exclusiva a les revistes del cor i, mesos més tard, tornar a cobrar per anunciar el divorci servia gairebé de rúbrica definitiva a la foto final de Xavier Cugat. Amb tot, Sexe, maraques i chihuahues destil·lava una certa cautela a l’hora de tractar el protagonista, com si la part més decadent o fosca del tarannà del personatge no s’acabés d’explicar. Sobretot els testimonis que l’havien tractat personalment i que hi havien establert una certa confiança tenies la sensació que no acabaven d’explicar la cara més privada del músic. Xavier Cugat, tot i la seva degradació econòmica i personal final, sempre és tractat com un galant, com algú que sempre mantenia la mateixa actitud en públic i en privat. Fins i tot la seva relació amb les dones, utilitzant-les com una mercaderia al seu servei i al de l’espectacle, va ser abordada de manera molt superficial, sense acabar d’aclarir què implicava per a elles. Va ser com si Cugat no hagués tingut vida privada i mai accedíssim a la veritat del personatge.
