El pes de 'La catedral del mar'
Crítica de teleDimarts es va acabar 'La catedral del mar', que televisivament ha donat els mateixos bons resultats que la novel·la originària. Pel que fa a les audiències ha estat un èxit, sobretot si tenim en compte que, abans de l’estiu, Antena 3 ja va emetre la sèrie. Aleshores, a Catalunya, 'La catedral del mar' va fer un 16,2% i 373.000 espectadors de mitjana. La posterior reemissió per TV3 fins i tot ha superat les dades: un 18,5% i 457.000 espectadors.
Les xifres ens fan intuir que a Catalunya hi ha gent que la deu haver vist dues vegades i que una part important de l’audiència és incondicional de TV3. Les dades, a més, ens poden fer reflexionar sobre la possibilitat que l’argument de la sèrie, en l’espectador de Catalunya, l’interpel·li d’una manera més significativa, especialment si l’emet TV3. És a dir, una ficció històrica que transcorre a la Catalunya del segle XIV, que explica el procés de construcció de la basílica de Santa Maria del Mar, que retrata els abusos del sistema feudal, que mostra una Barcelona medieval víctima de la intolerància religiosa i que culmina amb el poble revoltat contra la Inquisició, manifestant-se al carrer amb crits de 'Via fora!', commou o estimula, d’una manera especial, l’espectador català. Fins a quin punt la temàtica de la sèrie pren una força especial en un canal com TV3, on el vessant històric adquireix un sentit més identitari.
Com ja vam comentar amb l’estrena a Antena 3, la violència i brutalitat que existeix a la novel.la, especialment contra les dones, s’ha utilitzat, visualment, per garantir l’espectacularitat de la sang, el fetge i el sexe i aportar una dosi extra de morbo a la producció.
L’especial que va fer TV3 a continuació, després de l’últim capítol, per esprémer fins al darrer minut l’èxit de la sèrie, va valer la pena, només, per observar la bellesa de Santa Maria del Mar d’una manera gairebé única. La il·luminació perfecta i una realització majestuosa combinada amb l’arquitectura de la basílica i la música cerimonial de l’orgue en directe provocaven en l’espectador un estat de fascinació permanent.
Els petits escenaris col·locats gairebé com un altar per acotar l’acció i reforçar la idea de plató resultaven excessivament pagans. L’entorn va superar el contingut. Les entrevistes i la conversa de Laura Rosel amb els protagonistes i responsables de la sèrie i l’acompanyament de Jordi Díaz resultaven freds, una mica pobres i forçats. El contingut quedava diminut i intranscendent (i fins i tot una mica incòmode i sonso) en un espai d’una dimensió simbòlica tan bèstia. No hi havia ni química ni entusiasme. Amb els presentadors vestits de gala i els actors amb roba de carrer, el poti-poti visual era peculiar. Ja s’entén que com a 'bonus track' d’una superproducció com 'La catedral del mar', l’especial era ambiciós i servia per satisfer els incondicionals, però va ser evident que el pes de la història de la basílica va aixafar la insubstancialitat televisiva.
