Perdonavides lingüístics
Dimecres a la nit, a Antena 3, el programa 'La Voz' duia a terme la seva fase d’audicions. Els membres del jurat, anomenats ‘coach’, recluten equips de cantants després d’escoltar-los sobre l’escenari. El 'talent show' se sosté essencialment gràcies a una emotivitat molt passada de rosca. Els intèrprets canten amb un nivell d’afectació sobredimensionat. Ho fan després d’haver explicat una vida plena de calamitats de les quals s’han salvat gràcies a aquesta afició. Els ‘coach’, que són artistes de renom, els escolten cantar i després exageren les seves sensacions, fent discursos demagògics plens de tòpics i buits de contingut.
En el darrer programa, cap al final, va aparèixer dalt de l’escenari una noia anomenada Lydia Ruiz, de 35 anys i veïna de Sitges. Va començar a cantar el ‘Boig per tu’ de Sau. L’equip dels ‘coach’, format per Pablo López, Paulina Rubio, Luis Fonsi i Antonio Orozco, escoltaven emocionats la cançó. Pablo López fins i tot la taral·lejava, però va ser Antonio Orozco qui va prémer el botó i girar la cadira just quan sentíem la darrera estrofa. La Lydia Ruiz, amb un estilisme que recordava el de l’Amy Winehouse, estava sorpresa i feliç d’haver estat acceptada per un dels artistes.
Però el que va ser alarmant van ser les valoracions del jurat. Pablo López primer va dir-li entusiasmat i esforçant-se a fer servir el català “Estic boig per tu, però del tot!”, però després d’elogiar la bellesa de la cançó va afegir: “¡Qué bonita que es la música que no sabe de tonterías, na más de música!” Antonio Orozco es va sumar a les felicitacions: “La música no entiende de fronteras y hace que todo lo que nos parece a los demás trascendente deje de serlo. No importa el gallego, el alicantino, el valenciano y el catalán. Tu música y tus maneras trascienden el resto”. I la Lydia Ruiz va marxar cofoia de l’escenari.
Els elogis que li van dedicar se centraven, sobretot, en justificar l’idioma de la cançó. Intentaven rebatre qualsevol prejudici lingüístic, però el que van fer, en realitat, va ser justificar-los tots. L’idioma d’una cançó passava a ser, doncs, una ‘tonteria’ i no una qüestió cultural o identitària que té un valor en ella mateixa. Gaudir d’una cançó en català implicava la profilaxi prèvia de negar l’existència de fronteres i treure importància a la riquesa lingüística. No era amb mala fe, òbviament. Més aviat va ser des de la ingenuïtat o la inconsciència –que delata fins a quin punt el català (i per extensió, el gallec i l’euskera) genera tants prejudicis– que no van poder escoltar una cançó en aquesta llengua sense donar explicacions ideològiques després. Mentre que als altres concursants els van valorar la seva interpretació, amb el ‘Boig per tu’ van venir a dir a l’audiència que ells, amb el català, no hi tenien cap problema. En la necessitat de negar el prejudici queda palesa la incomoditat que genera una cançó en català a Espanya. Perdonavides lingüístics.