La patinada de ‘Les de l’hoquei’
El retorn de Les de l’hoquei ha sigut molt passat de voltes. L’anterior temporada, que va començar millor que va acabar, tenia inicialment una prudència narrativa, una voluntat de realisme i unes intencions humils de construir un micromon al voltant d’un equip de noies esportistes que eren honestes i la feien acceptable. L’arrencada de la segona temporada, que es va estrenar dilluns a TV3, va ser una astracanada pretensiosa que potser serà efectiva per l’efecte de l’star system en el públic adolescent i podrà continuar alimentant el fenomen fan, però no per la qualitat de la sèrie, que ha degenerat en una trama de culebró en què intenten embotir amb calçador tota mena de conflictes que, barrejats, conformen un guió esperpèntic. Més que una ficció amb perspectiva de gènere, Les de l’hoquei s’ha convertit en una historieta de proclames feministes distribuïdes estratègicament per satisfer el públic i subratllar la modernitat de la sèrie. L’artificialitat amb què van apareixent els conflictes i els drames dels personatges té l’exageració d’una telenovel·la: ludopatia, cleptomania, alcoholisme, judicis, amants, suborns, traïcions, descobridors de talents musicals... i converteix l’equip d’hoquei en una mena de fauna estranya i desdibuixada. Les escenes de caràcter més esportiu, que haurien de donar credibilitat al context, resulten inversemblants. És més, després de carregar-se l’anterior president del Minerva per corrupte, sembla que els nous responsables són encara pitjors, cedint a suborns de manera barroera i transformant l’esperit de la dignitat esportiva que abans embolicava la trama en una mena de disciplina militar que resta èpica a qualsevol gesta que puguin defensar les jugadores. Els personatges han perdut l’essència i divaguen per l’argument convertits en víctimes del drama. La cançoneta de rap al mig de l’episodi com si fos un videoclip i les escenes de sexe et distancien de la ficció, perquè més que fluir amb normalitat dins l’argument són recursos efectistes per generar una mena d’impacte viral televisiu. L’aparició del Satisfyer com a element d’actualitat va passar desapercebut a l'aparèixer acompanyat d’uns DVD de porno feminista. ¿Quines adolescents fan servir DVD per veure porno feminista en l’era d’internet? L’estratègia de crear personatges descarats i amb certa tendència vandàlica per estimular l’enlluernament del públic adolescent l’acaba convertint en una sèrie facileta i força xarona. Potser mantindrà la fascinació d’un públic jove però costa imaginar que el sector més adult, els pares de la canalla, puguin aguantar gaire temps la telenovel·la de l’hoquei. Ja veurem fins a quin punt el femení del Minerva podrà evolucionar en aquest caldo de cultiu tan sexualitzat i melodramàtic, però la qualitat televisiva de la sèrie de l’hoquei no va ni amb rodes.
