¿On queda la intimitat dels malalts?

Des que la pandèmia del covid-19 va saturar els hospitals cada dia veiem, en totes les cadenes, públiques i privades, i en tot tipus de programes, imatges dels malalts ingressats. En la immensa majoria dels casos són vídeos que han gravat amb telèfon mòbil el mateix personal sanitari per explicar les seves condicions de treball o per mostrar les atencions que donen als pacients. Per exemple, fa una setmana, el Telenotícies cap de setmana s’acomiadava amb el que Pellicer anomenava “un breu recull d’imatges per a l’esperança”, en què se succeïen diversos vídeos de diferents hospitals de Catalunya on el personal sanitari aplaudia als passadissos els pacients que sortien de l'UCI perquè havien experimentat una millora. Hi vèiem malalts transportats en cadires de rodes o en llits mentre, al seu voltant, els professionals celebraven la seva bona evolució i els encoratjaven a tirar endavant. La cançó Don’t give up convertia el muntatge en èpic i emotiu, i el convertia en una mena de videoclip hospitalari que, amb tota la bona intenció del món, intentava transmetre cert optimisme al voltant d’aquesta malaltia. En molts altres programes hem vist vídeos de l’hospital d’Ifema, on el personal sanitari s’ha gravat organitzant un bingo per als pacients o animant el panorama amb un infermer tocant la guitarra. També hem pogut veure escenes a l’interior de residències, on els professionals que tenen cura dels avis ensenyen com faciliten el contacte virtual dels residents amb les seves famílies a través de videotrucades. Són imatges positives, d’una gran humanitat, que en molts casos el personal sanitari penja a les xarxes socials i que els mitjans de comunicació difonen.

Aquests vídeos són, també en molts casos, els únics documents que mostren la realitat del que passa a dins dels hospitals i residències. El que sorprèn és que gairebé mai els rostres dels pacients o avis apareixen pixelats. Alguns dels malalts que hem vist en llits o cadires de rodes amb prou feines tenien força per saludar els metges, altres ploraven agraïts en un estat de debilitat extrem per culpa de la infecció vírica. Està molt bé que puguem veure què passa dins dels hospitals i residències, però també cal assegurar-nos que la intimitat dels pacients i avis està sent respectada, perquè potser no a tothom li ve de gust sortir per televisió absolutament trinxat per la malaltia. Malgrat els esforços de tot el personal sanitari per compensar-ho, el coronavirus ja ha deshumanitzat prou el tracte amb malalts i avis. No cal que el periodisme també hi contribueixi. Que hi hagi milers de malalts no és sinònim que els hàgim d’exposar públicament només perquè hem normalitzat el caos provocat per la pandèmia.