L’obstinació d’en Petitet
Dimarts el 'Sense ficció' va emetre 'Petitet', el documental que immortalitza el projecte del gitano Joan Ximénez ‘Petitet’: enaltir la rumba catalana portant-la al Liceu. El fil conductor és simple: les trifulgues i els maldecaps per acomplir aquest somni fins a la culminació del propòsit.
Però en aquesta aventura hi ha un seguit de subtrames amb molt de ganxo que contribueixen a atrapar l’espectador. L’objectiu d’en Petitet és l’excusa per conèixer el personatge i per aproximar a l’audiència la cultura i el tarannà gitanos. El plantejament és encertadíssim perquè divergeix del relat habitual que fa la televisió amb el poble gitano. Normalment, els reportatges s’hi aproximen amb un pretext ètnic, i l’ètnia i les seves peculiaritats són l’eix central de la història. El director, Carles Bosch, ha defugit aquest tòpic per agafar-se a un fet narrativament molt més poderós, que permet fer avançar la història de manera més fluida i crear un suspens: el compliment d’una promesa a una mare al seu llit de mort. L’obstinació d’en Petitet per dur-la a terme és un motor potentíssim a partir del qual descobrim moltes altres coses: la importància dels vincles familiars i les jerarquies, els rols de les dones, les maneres de guanyar-se la vida, el valor dels llaços d’amistat, els tarannàs laborals, les habilitats discursives, l'“enredant per aquí, enredant per allà”, la fermesa de la paraula donada i la flexibilitat del compromís, la manera de viure la vida i, fins i tot, com ha evolucionat la comunitat amb els anys. I tot flueix d’una manera natural: deixa llibertat a l’espectador per interpretar allò que veu. No cal veu en off. El recurs de combinar el relat documental amb les declaracions dels protagonistes en blanc i negre permet que ells mateixos s’expliquin i matisin el que hem vist.
La subtrama de la malaltia d’en Petitet, la miastènia gravis, està molt ben gestionada a nivell de guió: és omnipresent però mai melodramàtica. Contribueix a crear inquietud a l’espectador: el temor que la salut impossibiliti el somni. La relació del protagonista amb la seva metge, la doctora Illa, creen escenes extraordinàries. El moment en què la metge renya el Petitet perquè s’ha engreixat deu quilos i ell només respon “Miri, doctora, això és inexplicable!” és sensacional. I, a continuació, el pla de les quatre botifarres fregint-se a la paella i la Núria Cos, la dona d’en Petitet, portant-les-hi a taula. ‘Petitet’ està farcit d’aquests petits detalls visuals, fins i tot en la manera de jugar amb els rètols de presentació dels testimonis. El documental aprofita el sentit de l’humor d'una manera magnífica. A més, hi ha una segona lectura sobre els valors: la perseverança, el valor de la cooperació, la voluntat de conciliació i inclusió, la rumba catalana com a nexe d’unió. És esplèndid el paper de tota la secció de corda. ‘Petitet’ és un cant molt divertit i diferent a la paciència i la capacitat d’entesa, que són dues virtuts molt cares de veure.
