Els nous xarlatans
PeriodistaEl 'Sense ficció' de dimarts va emetre ‘Boom, crac, boom’, un reportatge divulgatiu que plantejava una tesi central interessant: la possibilitat de dissenyar un sistema econòmic que preveiés les crisis i aconseguís evitar-les. Ho feia a partir d’analitzar la crisi del 2008, el pitjor desastre financer de la història des del Crac del 29. La peculiaritat del reportatge era la manera d’explicar-ho. El fil conductor el teixia Terry Jones, actor dels Monty Python, que hi donava una pàtina teatral i distesa per fer-ho tot més amè. A nivell de guió combinava les aportacions d’acadèmics, economistes i analistes de nivell i influència internacional, algun opinador popular i un seguit de titelles tipus Muppets i dibuixos animats. Els diàlegs entre els personatges de ficció parodiaven i simplificaven certes accions financeres portant-les a un registre molt popular. Tot discurs acadèmic traslladat a l’accessibilitat televisiva comporta una simplificació del missatge que pot desembocar, en algun moment, en la imprecisió. Però tot i així, calia aquesta senzillesa perquè el reportatge no es convertís en espès i feixuc. A més, s’introduïen exemples curiosos, com l’explicació de la crisi de les tulipes a Holanda o l’illa de les mones a Puerto Rico, que resultaven pedagògics.
Tot i que la postproducció de ‘Boom, crac, boom’ tenia instants maldestres, s’aconseguia el propòsit televisiu: t’hi enganxaves. A nivell de guió i direcció es treia transcendència a les explicacions dels experts, se'ls traslladava al món dels humans i no al dels savis petulants, que és el que acostuma a passar quan portes economistes a la televisió. A més, s’obligava els mateixos especialistes a fer una mirada autocrítica a la seva disciplina i al seu paper en els últims deu anys.
‘Boom, crac, boom’ intentava desmuntar un dels grans tòpics que ens ha deixat la crisi: fer-nos pensar que els cracs financers formen part del cicle natural econòmic i que senzillament s’han de passar. “Una de les coses que hem après de la història és que la gent no aprèn res de la història”, deia un dels economistes.
‘Boom, crac, boom’, com a divulgació econòmica, era digerible perquè no pontificava ni personalitzava, sinó que pretenia fer reflexionar l’espectador oferint-li diversos punts de vista en què els mateixos experts posaven en dubte la seva fiabilitat. S’allunyava del plantejament televisiu de l’'Economia en colors' de TV3, per exemple, en què més que pedagogia s’induïa al messianisme representat per Xavier Sala-i-Martín.
El problema, però, és que ‘Boom, crac, boom’ no tenia en compte una altra seqüel·la de la crisi econòmica del 2008: els economistes s’han convertit en els nous xarlatans dels mitjans, i mentre te’ls escoltes penses que, diguin el que diguin, tampoc te’ls acabes de creure gaire.
