El nou concurs caducat de TVE
TVE ha estrenat als migdies Bloqueados por el muro, un concurs familiar presentat per Àngel Llàcer. En el joc s’hi enfronten dos equips de quatre persones. Les proves giren al voltant d’un plafó integrat per uns maons mòbils on els participants s’han d’arrepapar el màxim de temps possible sense caure, resistint el moviment de les peces que els escupen i els fan precipitar-se al buit. Abans no passi, han d’anar contestant preguntes i resolent incògnites i jeroglífics. Com més resisteixen enganxats al mur, més punts. Encara que sembli impossible, la dinàmica del joc és més entretinguda d’explicar que de veure, perquè el programa és una llauna televisiva, passada de moda, lenta i amb unes estratègies interpretatives inversemblants per dissimular-ne els defectes.
El disseny del decorat i els grafismes del concurs són propis d’un programa de fa trenta o quaranta anys. El mur de maons mòbils podria ser perfectament un joc de l'Un, dos, tres... de quan el presentava la Mayra Gómez Kemp. La dinàmica per establir les puntuacions de les proves es fa a través d’uns armariets numerats, que el presentador obre a petició dels concursants. De dins en surten una mena de mascotes del programa. Si darrere de la porteta hi apareix el ninot anomenat Bloquichungo, mala sort. Tecnologia punta. Les preguntes del concurs són molt fàcils, imaginem que per incentivar la participació familiar des de casa. La manera d’integrar a la pantalla els dibuixos i les fotografies per il·lustrar algunes de les proves és pròpia de la tele de quan érem petits. Tot plegat fa que el ritme del programa sigui molt feixuc i de seguida es perdi l’interès pel joc. A través de la realització s’intenta dotar de certa èpica les caigudes al buit dels concursants però en realitat el recurs visual d’un contrapicat a càmera lenta destil·la cert patetisme televisiu. Eviten, això sí, mostrar la caiguda final sobre algun tipus de matalàs. Una escena que potser provocaria algun riure espontani al concurs. La dinàmica és tan avorrida i simplista, les transicions entre prova i prova són tan lentes, que fa que el mateix programa vulgui dissimular-ho demanant als concursants que sobreactuïn les seves emocions. Els equips participants han de presentar-se fent una mena de coreografia i càntic amb resultats tristíssims dignes d’un comiat de solter. Davant de qualsevol esdeveniment han d’exagerar l’alegria, els nervis o el disgust i crear un clima artificial que delata encara més el fracàs del format. Si a aquesta hiperestimulació hi afegim que els concursants van vestits amb una mena de pijama-xandall, el panorama és penós: persones adultes comportant-se com si fossin nens i participant en un joc que sembla pensat per la canalla. Bloqueados fa honor al títol. O es van quedar sense idees o encallats en el passat.
