Nosaltres parim, nosaltres no decidim
Dimarts a la nit, la programació del vespre de TV3 aprofundia en el dret a l’avortament coincidint amb la setmana dedicada a la dona. Primer, el Sense ficció, amb El mirall andorrà, posava en evidència la doble moral que existeix al país veí respecte als drets de les dones. A Andorra està prohibit avortar en qualsevol circumstància. És delicte. Fer-ho o ajudar algú a fer-ho t’envia directament a la presó i pots ser inhabilitat com a professional mèdic. El més revelador del documental apareixia quan ja s’havia acabat i anunciava, amb un rètol, que cap ginecòleg d’Andorra havia volgut ser entrevistat pel programa. Potser aquesta circumstància s’hauria hagut de fer explícita durant l’emissió, perquè delata la por, la pressió i la limitació de drets i llibertats al país. Que els metges especialistes d’Andorra no gosin parlar sobre l’avortament davant de les càmeres és l’argument definitiu. El que també impactava era veure com bona part dels que es mostraven contraris a l’avortament proposaven que les andorranes anessin a fer-ho a Catalunya o a França. És a dir, “no a casa meva”. Els drets de la dona a Andorra estan subrogats als països veïns. El documental potser resultava una mica reiteratiu, però evidenciava el discurs caduc, la mentalitat decimonònica i el servilisme eclesiàstic que impera en l’àmbit polític.
A continuació, l’extraordinari programa Món de la secció d’Internacional dels serveis informatius de TV3 es preguntava: Nosaltres parim. Però nosaltres decidim? Recollien testimonis molt commovedors de dones de Catalunya que van haver de marxar a l’estranger per avortar durant els anys seixanta i setanta, retratant així una època, un patiment i una impotència que connectava amb la situació a Andorra que acabàvem de veure al Sense ficció.
Hi havia unes imatges, en l’excel·lent reportatge de Xesco Reverter, corresponsal als Estats Units, que resultaven molt impactants i que definien a la perfecció tot el que envolta el discurs sobre l’avortament en l’actualitat. Eren les imatges gravades davant la porta d’un centre legal per a la interrupció de l’embaràs a Kentucky on els antiavortistes es dediquen a assetjar les pacients que volen accedir als serveis del centre cridant-los, barrant-los el pas o entremetent-se en la seva vida. Era l’escenificació real però també al·legòrica del pes que l’Església, els governs més conservadors i el patriarcat exerceixen avui dia sobre el cos de les dones, imposant-los conductes i opcions de vida que provoquen un enorme patiment. Gràcies a la Setmana de les Dones i al 35è aniversari de l’aprovació de la llei de l’avortament a Espanya, la nit temàtica de TV3 va posar en relleu un dels obstacles, legals o simplement socials, que encara han de superar les dones. És importantíssim que se’n faci ressò la televisió pública. Perquè veient els dos programes va quedar clar que nosaltres parim, però que a l’hora de decidir hi ha massa gent que opina sense pintar res en la vida de cadascuna de nosaltres.
