Molta tonteria a la pastisseria
Dimecres al vespre TV3 va estrenar Bogeria a la pastisseria. És una mena de reality light, apte per a una tele pública, en què veiem el dia a dia del mestre pastisser Christian Escribà. Com a programa únic especial podia passar, però que sigui una sèrie és embafador. Bogeria a la pastisseria té la rebosteria com a anècdota. És un programa esnob. Entre els encàrrecs selectes d’Escribà de dimecres i El sopar de dijous amb famosos parlant de l’èxit, hem tingut un parell de dies de programació de prime time un pèl aburgesada.
Un reality funciona si és amb totes les conseqüències del gènere. Fins i tot els espectadors més incondicionals de TV3 s’han avesat a realities extrems d’altres cadenes, i empassar-se les aventures d’un pastisser estrella és avorridíssim. El narcisisme d’Escribà genera un fals sentit d’espectacle i l’interès decreix a mesura que avança el programa. Fa vint anys potser hauria agradat més. Ara deixa indiferent.
A més, Bogeria a la pastisseria no manté un altre dels requisits essencials: la sensació de veritat. Hi ha molta impostura televisiva per fabricar xou. I quan això s’ha de fingir és que la primera matèria no és prou idònia. Tota la farsa del suposat nuvi organitzant la petició de mà en un hotel de moda de Barcelona semblava un pacte mediàtic d’on treure picossada tots plegats: l’hotel es publicitava com a racó urbà romàntic, el pastisser Escribà feia gala de la seva versatilitat creativa i el programa tenia el teatret que necessitava.
Bogeria a la pastisseria genera un dilema ètic: la propaganda que suposa per a un negoci privat en detriment de tot un gremi, avalat per un ens públic. A més, mai se’ns diu què costa tot el que veiem. El programa no té un relat que entronqui amb aspectes culturals de l’ofici o estableixi un diàleg més transversal amb la resta d’artesans, que és el que justificaria un pseudoreality a la tele pública. S’està intentant fabricar una alternativa al Ferran Adrià, però més enllà de l’exuberància colorista no hi ha discurs. Bogeria a la pastisseria supura un elitisme urbanita un punt tronat. És més carrincló que sorprenent. Més impostat que genial. Més esdolceït que divertit. A nivell de muntatge hi ha un intent pusil·lànime d’imitar els realities de Cuatro, en què s’insereixen imatges breus i efectes sonors per crear una doble lectura humorística. La diferència és que allà s’enfoten de Déu i sa mare i aquí només gosen fer-ho amb l’encarregat de l’hotel. Tanta rauxa creativa, tantes ínfules rupturistes i el programa és prudent, sobri i esllanguit. No hi ha gruix. Televisivament no està a l’alçada de les estridències pastisseres que intenta vendre’ns l’Escribà. El programa d’economia Valor afegit que van emetre després de Bogeria a la pastisseria va decidir abordar la realitat del gremi amb un plantejament que s’intuïa una mica sibil·lí: llançar un dard enverinat de veritat per compensar l’extravagància del prime time.
