El metge de guàrdia d’aquest estiu
Crítica de teleCada generació té la seva gran sèrie de metges. Ara Telecinco n’ha estrenat una de nord-americana, que, només amb l’emissió dels dos primers episodis, ha aconseguit una audiència a Catalunya digna d’un partit del Mundial: fins a 563.000 espectadors i un 24,9% de quota de pantalla. El protagonista serà, segur, el metge de guàrdia d’aquestes vacances.
El protagonista de ‘The good doctor’ és el jove metge cirurgià Shaun Murphy, afectat d’un tipus d’autisme altament funcional (tal com el descriuen en el primer capítol) que el converteix en un geni dels diagnòstics.
El creador de la sèrie és David Shore, el mateix que va idear ‘House M.D.’. I això salta a la vista. ‘The good doctor’, a part de ser molt comercial i efectiva, utilitza els mateixos recursos narratius que ‘House M.D.’. Són capítols autoconclusius: cada episodi se centra en dos o tres casos crítics que es resolen al final. També hi ha unes trames de fons sobre el personal hospitalari que tenen continuïtat. La sèrie gestiona molt bé el suspens mèdic, i provoca escenes plenes d’heroïcitat mèdica i sentimentalisme existencial. ‘The good doctor’, igual que ‘House M.D.’, aprofundeix en el valor de la veritat i el poder de la mentida com a eix vertebrador de la condició humana.
De fet, els paral·lelismes entre els dos protagonistes, el Dr. Gregory House i el Dr. Shaun Murphy, són absoluts. D'una banda, la genialitat: tots dos metges tenen un ull clínic superdotat. L’autisme de Murphy el dota d’una memòria prodigiosa i un talent sobrenatural per aplicar els coneixements a la realitat. D'altra banda, tots dos són misantrops: Murphy, igual que House, presenta una enorme dificultat a l’hora d’interactuar amb la gent que l’envolta. Mentre que House ho exterioritzava en forma de crueltat i mala llet amb els companys i els pacients, per culpa del dolor de la necròpsia del quàdriceps i l’addicció a la vicodina, amb Murphy és l’autisme, un trastorn que li provoca un cert aïllament social i una incapacitat per comunicar-se amb metges i pacients amb fluïdesa. Són antiherois. Tots dos protagonistes tenen el mateix defecte: un excés de sinceritat. House deia sense embuts tot el que pensava, encara que això ferís o espantés l’interlocutor. Murphy dona diagnòstics sense cap mena de tacte perquè només és capaç de transmetre informació en el sentit més literal.
Cada època ha tingut la seva gran sèrie de metges i cadascuna reflecteix determinats aspectes de la sanitat. ‘A cor obert’ abordava per primera vegada les deficiències del sistema mèdic nord-americà. ‘Urgencias’ i ‘Anatomía de Grey’ enaltien el paper heroic i compromès dels metges més enllà del que era estrictament professional. Amb ‘House M.D.’ i ‘The good doctor’ s’entreveu una desconfiança en la sanitat, de la qual només et pot salvar un geni. Totes les sèries de metges, però, enfronten els espectadors amb el mateix: la vulnerabilitat de l’ésser humà i l’eterna por de la mort.
