Més nenes que ploren
L’ONG Save the Children ha estrenat una nova variant de l’anunci on una nena que plora explica les lamentables condicions de vida al camp de refugiats de Mória. Primer va ser la Zahara i ara és la Reijanah, una nena de l'Afganistan. “No em donen ni menjar, ni mantes, ni aigua”, diu mirant a càmera. I a continuació ho enllacen amb una altra declaració seva on la nena ens pregunta plorant:“¿Per què haig de viure en aquest camp?”.
Que s’hagin fet dos anuncis tallats pel mateix patró delata que les llàgrimes són el recurs ràpid i efectiu per provocar una llàstima immediata en l’espectador i fer que enviï un SMS per donar diners.
Aquests anuncis, però, contravenen el codi ètic que proposa Lafede.cat, la xarxa d’ONGs que promou l’acció col·lectiva d’aquestes entitats. En l’apartat sobre l’ús d’imatges destaca la importància de salvaguardar la dignitat dels protagonistes. Utilitzar menors plorant i mirant a càmera per demanar ajuda no és un recurs que atorgui aquesta dignitat. El codi ètic també proposa que les imatges reflecteixin la diversitat de la ciutadania i que s’evitin els estereotips. Però de moment Save the Children només utilitza nenes petites perquè, segurament, elles són les que representen l’estereotip tradicional de la màxima indefensió i fragilitat. El codi ètic recorda que la vivència del dolor és una experiència íntima que cal tractar amb el màxim respecte a la intimitat i posa en valor el dret a l’anonimat de les víctimes, especialment si es tracta de menors. En l’anunci aquests preceptes són vulnerats d’una manera clara. S’utilitza l’exhibició del patiment d’una nena que és identificada físicament i pel seu nom. El missatge de la Reijanah dient que ningú li proporciona les necessitats més elementals desdibuixa, a més, el context i la tasca de l'ONG. Si ningú li està donant a la Reijanah res del que necessita, què fa exactament aquesta ONG? ¿Utilitzar aquesta criatura només per a l’anunci?
Programar un anunci de televisió és molt car. Són anuncis que tenen una durada de vint segons i, per tant, s’entén que és molt difícil trobar un missatge publicitari que sigui efectiu en un lapse tan breu de temps i que, a sobre, s’ajusti als requisits ètics. L’estratègia emocional i de la llàstima és la més contundent en plena campanya nadalenca. Les televisions públiques haurien de negar-se a emetre anuncis que no es regeixen pels requisits ètics, però amb la crisi econòmica de la pandèmia, televisions i ONGs proven d’omplir els calaixos sense reflexionar sobre els continguts.
El codi ètic també proposa que s’utilitzin imatges que mostrin relacions d’igualtat. En canvi, l’anunci situa els espectadors en una condició de superioritat per estimular la caritat. Victimitzar en excés aconsegueix una cosa molt més contraproduent: elimina el sentiment de responsabilitat col·lectiva i els valors humanitaris més essencials. Potenciar el missatge de l’almoina individual estimula la misericòrdia però no el compromís social d’acabar amb aquesta situació intolerable que ens avergonyirà davant les generacions futures.
