La mentida més grossa de la Loteria

És habitual que les retransmissions del sorteig de la Loteria de Nadal siguin esperpèntiques. Afortunats, reporters i professionals de la televisió entren en una espiral d’eufòria i tòpics, ruixada amb cava, sidra o vi escumós, que acaba fent pena. Aquest diumenge una sola reportera, Natalia Escudero, corresponsal de TVE a Alacant, va garantir material als de l'APM? de TV3 per omplir ella sola el programa.

Escudero era a Sant Vicent del Raspeig, davant del bar que havia venut el primer premi de la Loteria de Nadal. La periodista anava passada de rosca des de les primeres connexions, cridava a l’amo del bar amb alegria desbordant i exigia que el càmera la seguís a tot arreu: “¡A ver, mi cámara! ¿Dónde está! ¡Mi cámara!” S’abraçava a tothom i li posava el micròfon brut d’alcohol a tothom que trobava, exhibint familiaritat amb els afortunats que s’havien reunit davant del local: “¡Oye! ¡Que yo tengo un décimo! ¡Que yo hago muchos sucesos y cuando vine aquí compré uno! ¡Que mañana no voy! ¡Que mañana no voy!” María Casado i Fernando Timón, des del plató, es mostraven sorpresos que a la reportera també li hagués tocat la grossa. Es va abraçar a una noia que passava pel seu costat: “¡Ella me lo vendió! ¡Ella me lo vendió!”, i insistia, amb una altra afortunada, que allò no era un somni: “¡Es verdad! ¡Es verdad! ¡No es 'El show de Truman'! ¡Que no me lo creeoooooooo!”, cridava esgargamellant-se, èbria d’eufòria. El programa especial va fer diverses connexions en directe amb Sant Vicent del Raspeig. I Natalia Escudero seguia saltant amb la gent del poble i explicant històries melodramàtiques: “¡Hay un médico que ha repartido el premio entre sus pacientes, algunos de los cuales tienen enfermedades muy graves”. La gent li va començar a ruixar cava per sobre. No podia obrir els ulls de l’alcohol que li regalimava per la cara. S’ofegava quan parlava de tant saltar i cridar. “¡Esto es lo más grande que me ha podido pasar hasta el momento!”, repetia. I aleshores corregia: “Antes he dicho que había un médico. No. Quería decir ‘mérito’, y el mérito es de él, Basilio, el dueño del bar”, i aclaria que l’amo del bar li havia donat una part del premi a un dels seus treballadors. Tot el que havia explicat feia aigües. Admetia, encara embriagada de felicitat, que no li havia tocat el premi sinó “un buen pellizco”. Ni la grossa, ni un dècim, ni la noia que li va vendre, ni el metge, ni els malalts afortunats. Res. “Pero sí me ha tocado la lotería de conocer a toda esta gente hoy”. Ridícul de la reportera, arrossegada per la catarsi televisiva en què s’obliga l’audiència a compartir l’eufòria col·lectiva. Cada vegada és més habitual en els relats mediàtics basats en l’emocionalitat: els periodistes es converteixen en protagonistes i farsants. Deixen d’informar per formar part de l’huracà d’agitació. Amb aquest sorteig, la reportera de TVE no sé si podrà tapar gaires forats, però caldrà que es tapi per la vergonya del seu espectacle.