Un melodrama com una catedral
Crítica de teleDimecres Antena 3 va estrenar 'La Catedral del Mar', una sèrie que la cadena va anunciar fa dos anys. Sembla que acabar-la ha fet honor a l’epopeia de la construcció de l’obra protagonista: la basílica de Santa Maria del Mar. La sèrie està basada en el 'bestseller' homònim d’Ildefonso Falcones. I l’èxit es manté. De la franja del 'prime time', 'La Catedral del Mar' va ser la segona opció a Catalunya, molt a prop del 'Joc de cartes'. A Espanya va arrasar, i va superar fins i tot la gallina dels ous d’or de Telecinco, que és 'Supervivientes'.
La versió televisiva de 'La Catedral del Mar' és, com la novel·la, efectiva i efectista. Té una virtut clara: els capítols són de 50 minuts. Arranca amb la veu en off de Josep Maria Pou situant els espectadors en el context històric i anunciant la temàtica: l’èpica de construir una catedral per la voluntat d’un poble oprimit per la noblesa. No és habitual veure una sèrie espanyola que comença a Navarcles, es desenvolupa a Barcelona i on els personatges es diuen Bernat, Esteve, Francesca o Arnau.
En la realització hi ha la dificultat de recrear la Barcelona del segle XIV i es nota l’esforç per no caure en el decorat de cartró pedra. Amb tot, el resultat acaba sent víctima d’una estètica una mica artificial, molt retocada a nivell de color i il·luminació per la postproducció. En algunes escenes costa oblidar-se de la disfressa.
Els diàlegs són víctima de la necessitat de verbalitzar la part de context literari. És a dir, els personatges s’han d’explicar entre ells informació que òbviament ja saben perquè l’espectador ho entengui: un artesà li diu a la seva dona que és artesà i què implica això a nivell econòmic, concretant-li la seva posició en l’escala social, o la dona li explica al seu germà quines són les lleis de Barcelona. Sol passar en les adaptacions de novel·les on hi ha un excés de dependència de la fidelitat literària en comptes de deixar que l’espectador se senti arrossegat pels fets.
A nivell argumental s’utilitza la crueltat dels antagonistes com a ganxo televisiu. Als deu minuts de la sèrie ja es produeix una violació (en fora de camp) en concepte del dret de cuixa de l’amo feudal, i, quatre minuts més tard, una segona violació a la mateixa dona, pel seu marit, que se sent obligat a fer-ho per ordre de l’amo, tot demanant perdó. El protagonista Bernat patirà tota mena d’humiliacions i injustícies, igual que el seu fill Arnau. La mort a fuetades d’una esclava despullada i penjada del sostre culmina aquesta perversitat, amb una escena sanguinària. El sadisme de les adversitats i la capacitat de superació és la generadora d’una èpica clau a l’hora d’atrapar l’audiència. Més que una sèrie històrica és, de moment, una mena de culebró melodramàtic medieval com una catedral.