Marta Sánchez ‘Spanish Tour’

Crítica de tele“No tenía intención política”, afirmava amb cara d’ingènua i expressió consternada la cantant Marta Sánchez en diverses entrevistes a les televisions. Però el que ens interessa de veritat no és la intenció de l’artista sinó la dels mitjans a l’hora de promoure i ennoblir una actuació musical. Marta Sánchez pot cantar i versionar el que li plagui i és lògic que en un país que viu acomplexat per les mancances del seu himne, aquest fet es converteixi en viral. És més revelador i preocupant centrar-nos en el criteri periodístic: per què els principals programes de les cadenes espanyoles han convertit un caprici artístic legítim en un esdeveniment revestit de grandesa i oficialitat nacional. I no només pel fet que Ana Rosa Quintana, Susanna Griso, Antonio García Ferreras i Mamen Mendizábal l’hagin entrevistat mostrant-li la seva admiració pel furor patriòtic que ha desfermat, sinó també per com tots ells han preguntat a polítics, eurodiputats i ministres per la possibilitat que aquesta actuació s’interpreti en actes de significació nacional com la final de Copa del Rei i s’acabi convertint en una versió oficial.

El fenomen és més informatiu que musical. De la mateixa manera que amb Tabàrnia les televisions espanyoles es van afanyar a revestir de protocols periodístics una farsa teatral, van proclamar president Boadella i van donar cobertura a les seves rodes de premsa en directe des de la televisió pública, ara les teles reconstrueixen una estructura d’estat que estava coixa. Els intents de posar lletra a l’himne espanyol han estat múltiples en el passat i sempre s’havien abordat com un divertiment. Però amb la unitat d’Espanya en entredit i amb la competició política entre partits per veure qui representa millor l’essència del patriotisme ibèric, els programes informatius han sigut els primers a induir la possibilitat que la versió de Marta Sánchez es fes oficial. “¿Te ha llamado algún político?”, li preguntava Ferreras. “Sólo sé que un ministro ha pedido mi teléfono”, deia ella il·lusionada. Les teles han convertit l’anècdota en notícia, han consultat ministres, han fet entrevistes a les portes del Congrés i han contactat amb l’autora. Una artista que freqüentava programes de música, entreteniment i apareixia als espais del cor ha fet el salt als programes d’informació.

Només els espais que fan humor de l’actualitat com El intermedio i l’Està passant han tractat amb distància emocional el fenomen Marta Sánchez. El Gran Wyoming, convertit en analista acadèmic, repassava dilluns la lletra de l’himne aprofundint en el llenguatge, en la simbologia i en les idees que transmet. Va combinar el sarcasme amb l’esperit crític per alertar del plantejament carrincló, immadur i insubstancial d’allò que polítics i periodistes estaven encimbellant. L’humor, un cop més, com a acte de clarividència informativa. Veurem què triguen, també, a prohibir-lo.