29/09/2020

Manual pedagògic per a l’espectador inquiet

Manipulats, el Sense ficció d’aquest dimarts, era una mena de manual pedagògic per a l’espectador inquiet. Una correlació d’exemples de manipulació informativa i de desinformació deliberada que s’han produït en diferents àmbits dels mitjans de comunicació i les xarxes socials, tots ells comentats per especialistes que n’aclarien les característiques. La immensa majoria de casos s’havien fet virals a les xarxes o havien provocat un cert rebombori popular, però la síntesi i l’ordenació del programa permetia, primer, mostrar fins a quin punt els ciutadans vivim bombardejats de notícies que ens provoquen confusió i, segon, entendre quin és l’origen i, sobretot, la finalitat d’aquestes falses informacions.

Inscriu-te a la newsletter Ara ve NadalLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Aquest exercici televisiu és altament positiu. Un servei al ciutadà imprescindible. Com més es coneguin i popularitzin els engranatges dels mitjans de comunicació, les seves dinàmiques de relació amb el poder, els interessos que hi ha al darrere dels grans grups econòmics i les noves estratègies de màrqueting dels partits polítics per captar el nostre vot, més resistents serem com a societat i més enfortida en sortirà la democràcia.

Cargando
No hay anuncios

En els casos televisius, val a dir que el programa que més vegades apareixia citat a l’hora de servir d’exemple de determinades males pràctiques periodístiques era Espejo público. No és cap sorpresa. En general, el grup Atresmedia s’enduia la palma. En la locució del reportatge, Albert Elfa explicava com Antonio García Ferreras s'havia negat a participar en el programa per aclarir un dels casos i oferir el seu punt de vista. Pel que sembla, és La Sexta qui pot convidar els periodistes de TV3 per fiscalitzar la seva feina però al revés l’experiència no es pot dur a terme.

Tenint en compte que Manipulats analitzava els rols dels diferents tipus de mitjans de comunicació i com gestionen el contingut que té a veure amb aspectes ideològics, era inevitable que fessin autocrítica. En el reportatge s’hi incloïen algunes ficades de pota importants de la mateixa cadena. Un exercici impensable en una cadena privada, per exemple. Els consumidors no quedaven exempts del repertori de males pràctiques: abordaven el paper dels lectors, oients o espectadors que no toleren que el seu propi mitjà de comunicació informi posant a prova les seves conviccions ideològiques i fins i tot toleren la informació amb un clar biaix ideològic sempre que el comparteixin. És aquella reacció tan curiosa davant l’adversitat de: “Si ho fa Antena 3, per què no ho ha de fer TV3?” El reportatge aprofitava per denunciar un fet important: que, tot i estar aprovada la nova llei que regula el Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i que tots els consellers tenen el mandat caducat, l’òrgan no es renova per manca de voluntat dels partits polítics. Aquest manual pedagògic per a l’espectador inquiet fins i tot semblava que toqués el crostó al mateix ens públic i algunes de les seves inèrcies, per apujar l’exigència del mitjà i trencar amb la tendència a l’autocomplaença de la cadena.