Les llàgrimes de la Zahara
L'ONG Save the Children emet un anunci d’una nena de tretze anys que es diu Zahara i que es dirigeix a l’espectador plorant, explicant que viu en un camp de refugiats, que el seu germà petit està malalt i que no tenen un metge per atendre’l. Són els anuncis que arriben per Nadal perquè és quan ens estovem més fàcilment. És habitual que aquestes organitzacions, per recaptar diners, facin servir imatges de nens desnodrits, nadons malalts o persones patint. No cal dir que l’anunci et deixa destrossat i et fa sentir impotent, perquè, per més diners que donis, cada vegada que vegis les llàgrimes de la Zahara en primer pla a la televisió i sentis la seva veu trencada pel dolor, t’ompliràs de tristesa. L’anunci és molt cru. I si veus la versió llarga a internet, en què acaben d’explicar el drama de la Zahara, encara és pitjor. Utilitza el llenguatge propi d’un documental per injectar amb la màxima eficàcia i rapidesa una sobredosi de realisme atroç. Segurament és l’estratègia més segura per commoure l’audiència. Al capdavall, d’això es tracta a la publicitat: induir l’audiència a una determinada reacció, que en aquest cas és la de donar diners torbats per la llàstima que sentim per la Zahara. Però, ¿val tot perquè donem diners per una bona causa? ¿Fins a quin punt és ètic utilitzar una menor plorant i mirant a càmera? Si està prohibit que els nens pidolin diners pel carrer, ¿és lícit que ho facin a la televisió? ¿La Zahara i la seva família han rebut alguna contraprestació a canvi d’utilitzar la imatge de la nena com a reclam publicitari? D’altra banda, potser ens fem totes aquestes preguntes senzillament perquè, per pur egoisme, el que no tolerem és que la televisió ens faci sentir malament.
La Grossa ja és aquí
L’anunci de la Grossa de Cap d’Any continua fidel a la seva lletjor vintage i aquella música animada d’un senyor que canta destrossant la fonètica catalana. L’èxit absolut per ser reconegut immediatament en els primers segons d’emissió. L’espot combina tres escenes grotesques: una dona que cau al sofà amb els ulls guenyos veient que li ha tocat la Grossa, un home amb la boca esbatanada al dentista mentre la doctora celebra la seva sort i un noi grenyut i despullat a mig ensabonar que brinca per un passadís per l’eufòria de la fortuna que rebrà. “Guanya tutti li quanti”, diu la lletra. Per desmarcar-se de l’emotivitat irrefutable de la loteria espanyola, sens dubte, l’esperpent català és d’una eficàcia indiscutible.
La senyora que us mira
Per anunci inquietant, el de la senyora que celebra haver rebut l’assessorament d’un gestor. Mai ens hi hauríem fixat si no fos per aquells quatre segons finals en què la dona es queda en silenci mirant-te fixament als ulls, desafiant-te amb un somriure estrany, com si sabés tots els secrets que has amagat al llarg de la teva vida.
