Les lliçons de la Samanta
Dilluns, Cuatro va estrenar ‘La vida con Samanta’, un nou format que torna a tenir la presentadora Samanta Villar com a epicentre investigador de vides alienes i com a motor exhibidor de la seva pròpia existència. Si fins ara tant ’21 días’ com ‘Conexión Samanta’ i ‘Samanta y...’ ja permetien a la presentadora parlar d’ella mateixa amb l’excusa d’explicar coses dels altres, i a '9 meses con Samanta' va convertir la seva maternitat en un soporífer fenomen d’interès nacional, en aquesta nova proposta televisiva els seus fans no se sentiran decebuts: ara la presentadora fins i tot ensenya casa seva.
Un matrimoni de Tarragona format per un senegalès d'1,97 d’alçada i una espanyola d’1,26, juntament amb les seves dues filles, passen un esplèndid cap de setmana a l’habitatge unifamiliar amb piscina de la presentadora. “Los invitaré a mi casa para conocerlos mejor”, diu Samanta Villar. Converteix casa seva en una mena de plató-laboratori que li permet descobrir les singularitats d’una parella d’un home alt i negre i una dona baixeta i blanca. Apassionant. Al marge d’aquest cas, també descobrim tres històries més: una noia que ha decidit casar-se amb ella mateixa, una ‘baby adult’ mexicana (una noia que vol que el seu company la tracti com un nadó) i un suposat mètode infal·lible per trobar parella i que la mateixa Samanta posa en pràctica.
A més, en primeríssim primer pla, la presentadora va fent discursos a l’audiència sobre la seva manera de pensar i de percebre el món, alliçonant-nos a tots sobre la vida. L’ús del ‘jo’ torna a ser abundant, fent gala d’una naturalitat impostada i d’un narcisisme obvi. Però el més inquietant és la condescendència amb què tracta els seus inquilins. Després que el matrimoni li expliqués les vicissituds per les quals han passat junts a causa dels problemes econòmics, que ell vingués d’un país amb una cultura diferent i que ella pateixi condromalàcia, Samanta Villar surt al porxo de casa seva i, en primer pla, mira a la càmera i diu: “¡Pobrecitos!”. I tot seguit, amb veu de pena, es torna a referir a ells: “Pobres...”, i els prepara un sopar romàntic. Ni Evita Perón ho hauria fet millor.
El més curiós dels formats de la Samanta no són les vides singulars de les altres persones. El més al·lucinant és ella. La necessitat que té d’evidenciar la seva bondat i els seus nobles sentiments. Se serveix de les circumstàncies dels altres per mostrar el seu propi ventall de virtuts, els seus principis, els seus valors. Ella no vol jutjar, però la seva manera de mirar els altres acaba sent escrutadora i condescendent, des de l’altivesa de qui té el control televisiu. No deixa la llibertat de mirada a l’espectador sinó que és ella qui imposa la seva. Utilitza els altres en benefici dels seu propi jo. I pensant que retrata els altres, la més ben retratada és ella.