'Karate Kid' entra en campanya electoral

La pel·lícula Karate Kid, que va triomfar a mitjans dels anys vuitanta amb l’entranyable senyor Miyagi entrenant Daniel Larusso amb mètodes poc ortodoxos que servien per netejar-li la casa, té, trenta-sis anys després, una segona part televisiva. Netflix ha estrenat, de cop, dues temporades de Cobra Kai, que representa la continuació oficial de la història amb alguns dels seus principals protagonistes. Daniel Larusso i el seu rival Johnny Lawrence es tornen a enfrontar, aquesta vegada convertits en entrenadors d’una nova generació de karatekes, entre els quals hi ha els seus fills implicats. En total són vint episodis d’uns vint-i-cinc minuts, que comencen recuperant el famós combat final de la pel·lícula. I, després d’un salt temporal, ens retrobem amb Larusso (Ralph Macchio) i Lawrence (William Zabka) a l’actualitat, gairebé quaranta anys més vells. Tots dos actors són també els coproductors executius de la sèrie. Val a dir que l’impacte és considerable, i no tant per veure com els anys els han passat factura sinó per la consciència que a tots, el pas del temps, ens deu haver perjudicat, si fa no fa, de la mateixa manera. Malgrat aquest detall una mica devastador, per a les generacions que vam gaudir de Karate Kid, enfrontar-nos a la continuació de la història és un inevitable exercici de nostàlgia davant del qual només podem somriure, gaudir i deixar-nos portar.

La sèrie és un joc constant de paral·lelismes i picades d’ullet al passat, algunes amb sentit de l’humor, com si la història es repetís amb les noves generacions i les ensenyances de sensei Miyagi encara ressonessin en l’actualitat. El senyor Miyagi és un protagonista absent. Per tant, més enllà de l’enfrontament entre la filosofia zen i la testosterona de Karate Kid, a Cobra Kai ara s’hi afegeixen amb calçador nous valors com la perspectiva de gènere, la multiculturalitat, la diversitat de cossos i condicions i, sobretot, un subtext una mica metafòric. Daniel Larusso és l’home feliç, amb una família idíl·lica i un bon negoci d’automòbils. Té cura dels seus fills i comparteix amb la dona les tasques domèstiques i les decisions empresarials. És un home sensible que té cura dels bonsais. Representa els Estats Units progressistes, moderns i plens de valors. Johnny Lawrence, el seu rival, és un fracassat solitari que malviu alimentant-se de menjar porqueria i té mala relació amb la família, especialment amb el seu fill, de qui mai ha tingut cura. S’alimenta de cinema bèl·lic i és racista, masclista i menysprea les lleis sanitàries. Simbolitza Els Estats Units de Trump. I a partir d’aquí es crea un pols entre aquests dos mons, una batalla, en la qual s’intenta transformar, convèncer i millorar la pitjor part, alliçonant-la perquè aprengui dels seus propis errors. Cobra Kai sembla, sobretot en els primers episodis, una mena de missatge subliminal de cara a la propera campanya electoral als Estats Units. La sèrie, tot i intentar adaptar-se a la mentalitat dels segle XXI, manté el segell i els tòpics que ens van enganxar fa trenta-sis anys i que continuaran atrapant la nostra descendència.