'Joc de cartes': sucar pa amb l’olor
Ara que haurem de fer els àpats a casa o emportar-nos la carmanyola, els únics menús que veurem seran els del Joc de cartes de cada dimecres. En les últimes edicions sembla que al programa li hagi costat trobar restaurants que vulguin formar part del joc. Els quatre establiments que hi participen tenen un nivell molt desigual entre ells. Cuines amb moltes pretensions competeixen amb senzills bars de menú i el concurs sembla injust o amb nul·les opcions per a alguns dels candidats, que acaben fent un paper de bona voluntat esperant arreplegar algun comensal pietós gràcies a la repercussió que dona sortir en pantalla. Aquest últim dimecres, l’Escorxador d’Igualada, el restaurant d’uns principiants, s’enfrontava a establiments d’un pressupost o d’una tradició que convertien la seva presència en simbòlica o simple farciment per poder dur a terme la gravació. Amb el sector de la restauració tocat de mort per culpa de la pandèmia, el concurs gastronòmic agafa una flaire diferent i fins i tot noves perspectives de futur de cara a possibles properes temporades. El programa es pot convertir, per als participants, en el millor anunci per salvar-se o en l’estocada definitiva per acabar de tancar. De fet, alguns dels restaurants que han participat en el concurs ja han hagut d’abaixar la persiana definitivament, fins i tot abans que s’emetés el programa en què van competir. Joc de cartes s’ha adaptat com ha pogut als protocols anticovid: ningú pot posar la forquilla al plat dels altres i a la cuina treballen amb mascareta. Posen en escena una distància social que després, a taula, és relativa. Caldrà veure com afecta aquest daltabaix del sector en les noves temporades d’un programa que, si fem cas dels seus bons índexs d’audiència, encara tindria molt recorregut.
De moment, la productora està preparant un format alternatiu on competiran xefs en comptes de restaurants. Serà inevitable veure, en un futur, com s’integra, en el relat del joc, aquesta gesta per a la supervivència dels negocis. De moment, Catalunya, en temps de restaurants tancats, sucarà pa amb l’olor gràcies a la televisió.
L’ensurt de Susanna Griso
Dijous al matí, Susanna Griso entrevistava José Luis Corcuera a Espejo público. Només feia set minuts que la conversa havia començat quan l’exministre, a mitja resposta, feia un bot sobtat i molt estrany a la cadira. La presentadora, sorpresa, li demanava què li havia passat i l’home li explicava que se li havia disparat el desfibril·lador que porta implantat. De fet, Corcuera acabava d’explicar que ell patia del cor. L’escena és un exemple d’una rotunditat sorprenent per demostrar fins a quin punt l’electromedicina ha avançat. Corcuera va patir una greu arrítmia durant l’entrevista que, sense l’efecte del desfibril·lador, hauria pogut significar que l’audiència presenciés la possible mort en directe d’un convidat. I, aquesta vegada sense pretendre-ho, Espejo público hauria aconseguit l’espectacle total superant els seus propis rècords de sensacionalisme.
