‘Joc de cartes’: criticar des del sofà
Joc de cartes és, sense cap mena de dubte, un dels millors programes de la graella de TV3 i, per descomptat, el millor concurs. El dimecres és un dels dies en què és gairebé obligat sintonitzar la televisió pública. El programa acompleix la funció pública de parlar del territori, entronca amb elements de la cultura gastronòmica del país i, a sobre, entreté. Promou les visites a restaurants del país (de ben segur que també dissuadeix d’anar a alguns altres), és tema de conversa a les sobretaules i és comentat en directe en grups de WhatsApp de famílies i amics.
El teatret inicial de Marc Ribas per presentar els restaurants que participaran en el programa és el preliminar innecessari. La comedieta, digna d’una funció de final de curs d’ESO, és el moment ideal per anar-se a posar el pijama, rentar-se les dents i agafar la manteta per al sofà. Quan comença el joc, l’audiència té una actitud activa des del primer minut i això li permet interaccionar constantment amb aquells amb qui comparteix l’espectacle. De fet, des de casa es té molta més llibertat per opinar sense necessitat d’autocensurar-se. Pots criticar desacomplexadament, en família, la decoració del local. Valores la cuina sense haver de passar comptes amb el propietari i, tot i que no pots tastar els plats, en tens prou comentant si allò t'ho menjaries de gust. I finalment, es pot acabar dient allò de “a aquest restaurant hi anirem”. Durant la degustació del menú, Marc Ribas mostra el seu millor paper: ha après a gestionar la taula i a fer les preguntes amb subtilitat perquè l'espectador tingui en compte, entre línies, detalls importants sobre la qualitat dels plats: “Creus que el peix està ben cuit?”, “Trobes que això està bé de sal?”, “És prou cruixent?” Els participants es delaten a l'hora de donar les respostes.
Però un dels grans esports nacionals que permet Joc de cartes és decidir a quin restaurador donar suport moral més enllà de la seva cuina i, també, a quin li faràs creu i ratlla encara que demostri grans habilitats gastronòmiques. Els millors dies de programa són aquells en què algun dels restauradors resulta tan insuportable i antipàtic que, inevitablement, encara t'hi enganxes més. Aquest dimecres, el dia que es triava el restaurant de l’Alt Penedès, hi havia un xef molt refinat amb qui vam xalar de valent amb la seva actitud altiva, saberuda i prepotent. Un vanitós de primer nivell. El concurs gastronòmic quedava gairebé en segon pla i es convertia en un reality en què només tenies ulls pel personatge que més costava de pair i per la manera com la resta de protagonistes s'esforçaven per interactuar amb ell. S'ha d'admetre: Joc de cartes és encara més estimulant si trobes l'antagonista televisiu perfecte, especialment si, al final, acaba traient una mala nota. Justícia mediàtica. Res ens agrada més que els finals feliços.
